CRONOLOGIA:
20 de març de 890 a 900.
Segle IX a X d.C.
Edat Mitjana.

CONTEXT HISTÒRIC:
Any del regnat de Carles el Simple de França (898-929). Rei carolingi (dinastia Carlemany). Derrotat el 923, empresonat per l’usurpador Radulf.
Als Comtats Catalans s’inicia la successió hereditària del càrrec comtal. El govern independent dels fills del Comte Guifré el Pelós, mort el 897.

L’organització de les antigues valls rurals d’època visigoda va perdurar als Pirineus, com estructura dels comtats. Entre ells, el més important va ser el Comtat de Barcelona, ​​que des de l’any 873, va dirigir la independència del regne dels francs, sota el comandament del llegendari comte Guifré I. Aquest comte va aconseguir annexionar al comtat de Barcelona: ​​Osona, Girona-Besalú , Urgell i Cerdanya-Conflent, mentre emprenia una gran tasca de repoblació a la Catalunya Central, fins a la seva mort el 897, que donaria origen als grans centres monàstics, com el Monestir de Ripoll.

Retrat de Carles III, el Simple. Pintura del S. XIX. Musée historique de Versailles.
Va ser empresonat al Castell de Peronne (França), on va morir. Imatge: Viquipèdia

SOCIETAT I ECONOMÍA:
Als segles IX al X, la vida era totalment rural, la vida urbana molt escassa, fins i tot en una ciutat com Barcelona.
A partir del segle X les necessitats de protecció van ser prioritàries, per a això es van renovar els anteriors castells de fusta, típics de l’època visigoda, i es van construir torres de planta quadrada i murs de paraments en pedra treballada, imitant la construcció de les muralles musulmanes califals.
La població va ser redistribuïda, especialment a les zones de frontera, agrupats en districtes militars, dins dels Comtats.
Els comtes catalans, primer en nom del rei carolingi, lliuraven les terres en diferents tipus de propietat, tant a persones com a monestirs.
L’economia dels comtats era ramadera (vaques, ovelles i cavalls). Els cultius molt bàsics (cereals, faves, vinya i olives).
Estem en una època de creixent desenvolupament de la Cristianització.
Els pactes socials i econòmics eren els feudals, entre senyors i vassalls. Són els temps de l’aparició del feudalisme.
Les relacions i conflictes entre cristians, musulmans i altres, són un pont important d’influències entre cultures.
Les enteses amb els musulmans es van interrompre amb la campanya violenta d’Almansor contra Barcelona, l’any 895. Les fonts la descriuen com catastròfica per la ciutat. Molts van ser els captius barcelonins, des del vescomte de Barcelona, Udalard, fins gents d’altres condicions, que lamentan la desgràcia.

Guifré I de Barcelona (el Pelós). 840 (?)-897. “Guiffredus primus comes Barchinone” (Guifré primer comte de Barcelona). L’últim comte dels reis francs, primer del Casal de Barcelona. S. IX. Fundador del Monestir de Ripoll (Girona). (Viquipèdia)

Làpida sepulcral original, trobada a l’església dels Sants Just i Pastor, Museu d’Història de Barcelona. Viquipèdia

CARACTERÍSTIQUES:
Làpida sepulcral d’antiga tradició epigràfica romana.
Original de marbre blanc. Tècnica d’incisió, escrita en llatí, de forma rectangular.
La seva importància està en el fet de ser de les úniques mostres d’epigrafia funerària de Barchinona, puix que no eren gens freqüents a l’Alta Edat Mitjana.

Tot fa pensar als experts que es tractaria d’un intent d’un grup aristocràtic fort de la ciutat, per destacar de la resta de la societat, deixant la seva memòria. Per tant, ens trobem amb una pràctica funerària de prestigi.

COSTUMS FUNERARIS:
La làpida funerària de Witiza correspon a la tipologia de les esteles funeràries, no molt freqüents en l’Alta Edat Mitjana, on la major part de les tombes són anònimes i no coneixem qui estava enterrat, ni la seva data de la mort, llavors només es pot recorre a l’antropologia física per obtenir informació. Per tant no eren gens corrents, sent molt especials i rares.

Les esteles funeràries serveixen per donar memòria al difunt, assenyalen el lloc de l’enterrament, donen les seves dades, nom i dates, com és el cas que ens ocupa. Hi ha una part molt pràctica en tot aquest costum, ja que també avisen per evitar la seva destrucció i profanació, per posteriors enterraments.

Les esteles més freqüents en aquests temps són les conegudes com anepigràfiques, consistents en una llosa de pedra rectangular, allargada i clavada fins a ser enfonsada prop del cap o damunt l’espatlla de l’enterrat. Són molt semblants a les que utilitzaven els musulmans.

En època carolíngia, quan és enterrat Witiza, les sepultures acostumen a ser de planta ovalada o en forma de cos humà (antropomorfes), asimètriques o simètriques, excavades directament a la roca, treballada amb eines resistents de ferro. Tot i que hi ha moltes tipologies, aquestes varen ser les més emprades a les nostres terres.

Els morts donaven testimoni als vius, en la solució de litigis, plets i problemes diversos, també protecció, hi havia la creença popular del fet que no calia inquietar-los. Per aconseguir tots aquests beneficis, el culte a la mort va ser molt fort a l’Alta Edat Mitjana. Les persones medievals posseeixen un sentiment molt clar del que era la vida en el més enllà.

Trobem dos tipus d’enterrament:

  • Domèstic. La gent enterrava els morts als portals, davant portes, on els enterrats els donaven la protecció, amb la perpetuïtat dels grups familiars.
  • Cementiri parroquial. De tipus senyorial, com era el cas de Witiza. Els religiosos celebraven els ritus més importants per personatges més elevats socialment. Acompanyaven al mort amb creus i ciris, també es cremaven a les esglésies les ofrenes funeràries i es llençaven les cendres per sobre la tomba o en foses.
    Els personatges principals de la ciutat es reunien sobre les tombes de les esglésies per deliberar. El lloc habitual de les esglésies per enterraments era el subsòl dels atris o bancs de pedra adossats als murs dels temples cristians, on també seien els prohoms per decidir sobre els seus assumptes importants.

Es va aprofitar la protecció que van oferir els morts enterrats, per a la construcció d’habitatges.
Els cadàvers eren rentats abans enterrament, embolcallats amb lli o vestit funerari adient i dins taüts de roure o de pi.
L’expressió de la làpida funerària de Witiza  “¡què el Senyor li perdoni!”  ens mostra el temor dels pecats, i ens explica sobre les fórmules i pregàries que van omplir aquells cementiris, per aconseguir l’absolució i aconseguir una vida eterna d’ultratomba en pau amb les creences cristianes.
No hem d’oblidar mai que un dels èxits de l’expansió del Cristianisme va ser la fórmula del perdó.

JACIMENT ARQUEOLÒGIC:
La troballa es va realitzar en el subsòl de la Basílica dels Sants Màrtirs Just i Pastor en l’any 1736 (S. XVIII) a Ciutat Vella, Barcelona.

UBICACIÓ:
Actualment la làpida original de la inscripció de Witiza es pot veure al Museu D’Història de la Ciutat, Barcelona.

TRANSCRIPCIÓ:

  • + HIC REQUIESCIT / VVITIZA, FILIUS TEO/DEREDI, DIMITATT EI DEVS, AMEN. ERA DCCCC/XXXVIII AB INCARNATIO/NE D(OMINI)NI ANNI DCCCXC, / ANNO II REGNANTE KARULO REGE, DIE XIII K(A)L(EN)D(A)S AP/RELIS SIC OBIIT.

TRADUCCIÓ:
“Aquí descansa Witiza, fill de Teoderedo, ¡què el Senyor li perdoni! Va morir el dia 13 de les calendes d’abril de l’any 938 de l’era, any 890 de l’Encarnació del Senyor, any segon del regnat del rei Carles”

 

Còpia in situ. Basílica dels Sants Màrtirs Just i Pastor. Ciutat Vella, Barcelona

BIBLIOGRAFIA:

  • Riu, Manel. Lecciones de Historia medieval. Editorial Teide, 1986.
  • Ainaud, Joan et alii. Història de Barcelona. Vol. II. La Formació de la Barcelona medieval. Enciclopèdia Catalana / Ajuntament de Barcelona, 1992.
  • Diccionari d’Història de Catalunya. Edicions 62, 2004.
  • Santiago Fernández, Javier. La Epigrafía latina medieval en los condados catalanes (815-circ. 1150). UCM, 2016.
  • Archivo Epigráfico de Hispania Tardoantigua y Medieval (AEHTAM).
  • Grau, Ramon. Presència i lligams territorials de Barcelona. Vint segles de vida urbana. Seminari d’Història de Barcelona, 2012.
  • Riu, Manel. Alguns costums funeraris de l’Edat Mitjana. Acta Historica et Archaeologica Mediaevalia, 1982. Racó.

Curiositats Fotos actuals Història