Església de Santa Anna de Barcelona

Porta d’entrada de l’Església Major de Santa Anna (carrer de Santa Anna, 29, al barri Gòtic de Barcelona), d’estil sobri, pròpia del gòtic català de finals del segle XIII a inicis del segle XIV. Possiblement la seva construcció va ser uns decennis posterior a la nau central de l’església.
Actualment l’església es troba al centre de Barcelona; en els seus orígens es va situar als afores de les muralles, perquè la ciutat emmurallada ja no podia encabir més espai i persones.
Per l’establiment dels monjos del Sant Sepulcre de Jerusalem en l’indret, va néixer la Vila del Sant Sepulcre, posteriorment anomenada barri de Santa Anna.
Al segle XIII, Barcelona desenvoluparà un gran creixement econòmic i demogràfic. Apareix l’alta burgesia, fent ombra als antics senyors feudals.
Foto: Marta Jordán Bonet.

Els edificis que han sobreviscut fins als nostres dies pertanyen a la primera època, i són els més emblemàtics de tots; l’església, el claustre i la sala capitular.
També hi ha una considerable part de les construccions antigues que va desaparèixer, com l’edifici del noviciat, la casa prioral, la dels canonges, els rebosts, estables…”
Benet Meca Acosta (professor UPC).

El seu aspecte actual és el resultat de les transformacions de les seves funcions, i el transcórrer dels segles. Fins i tot avui en dia, tenim el privilegi d’observar en aquest racó, ara petit, de Barcelona els seus grans estils artístics històrics, com són el romànic de transició i el gòtic des del segle XIII fins al segle XV.

Per endinsar-nos en la seva arquitectura, primer cal conèixer la història d’aquest meravellós indret, ple d’esdeveniments, alguns èpics, i d’altres quotidians, però sempre interessants per el coneixement de la nostra ciutat.

Per reconstruir la història de les construccions de Santa Anna, els experts utilitzen plànols i documents administratius dels seus antics personatges així com d’algun vell gravat que permet conèixer l’aspecte arquitectònic.

Església de Santa Anna de Barcelona

Ruïnes de l’església del Sant Sepulcre, 1862
Ramón Martí Alsina (1862-1894)
Museu Nacional d’Art de Catalunya, Barcelona

L’arribada dels fidels servidors i oficiants del Sant Sepulcre a l’Alta Edat Mitjana, en el context històric dels Comtats Catalans, va configurar un nou urbanisme a la ciutat, situats  entre l’extensió urbana des de l’oest, on es trobaven els camperols i els horts que van fer créixer la ciutat fora de les muralles, i la vila nova, dels artesans i els mercaders.

Entre aquest dos extrems hi apareixerà una vila nova amb característiques pròpies diferenciades dels altres suburbis. És en aquest barri on es construirà Santa Anna i els nouvinguts del Sant Sepulcre faran una intervenció especial en la urbanització.”
Benet Meca Acosta (professor UPC).

EL SANT SEPULCRE

Com exposava el director de l’Arxiu Diocesà de Barcelona, J.M. Martí i Bonet, a l’antic Monestir del Sant Sepulcre de Barcelona, després conegut com a Santa Anna, podia haver estat un d’aquells llocs sacres (com la Catedral de Barcelona principalment i l’església de Sant Andreu del Palomar) escollits per conservar les relíquies més santes de la cristiandat medieval: la llança que van creure traspassar el pit de Jesús, i un dels fragments de la suposada llosa del Sant Sepulcre buit de Jesucrist.

El Sant Sepulcre

Església del Sant Sepulcre de Jerusalem (fotografia dels anys 1915-1920). La basílica del Sant Sepulcre està ubicada en el turó del calvari, el Gòlgota, que en arameu significa “calavera.” Segons la tradició cristiana, aquest va ser el lloc de la crucifixió de Crist. Durant l’Edat Mitjana va esdevenir un gran culte al Sant Sepulcre de Jerusalem i les relíquies que van organitzar els grans pelegrinatges.
Foto: Library of Congress U.S.A.

Església de Santa Anna de Barcelona

La creu patriarcal del Sant Sepulcre, del segle XIII, ubicada a la porta de l’Església de Santa Anna és la més antiga. Aquest símbol compartit amb els cavallers templers, el trobem a l’església i al claustre de Santa Anna. Les creus patriarcals eren originàries de l’Imperi Bizantí. Es caracteritzen pels seus travessers dobles, representació de la crucifixió de Jesucrist, amb el travesser superior més curt que figurava la cartel·la on estava la inscripció d’INRI, del prefecte de la província romana de Judea, Ponç Pilat.
La creu patriarcal del Sant Sepulcre també es pot veure en l’escut del Monestir de les Santes Creus.
Foto: fotosdebarcelona.com

Segons creuen els eclesiàstics, Sant Oleguer visità Samària, a Terra Santa, l’any 1120, on diuen les actes del concili, que els prelats es van reunir amb l’Abat de Cluny, on també van aconseguir aquelles preuades relíquies.

Els homes savis de l’Església consideraran que el monestir del Sant Sepulcre de Barcelona (Santa Anna) estableix relació amb Sant Oleguer.

Sant Oleguer

Estàtua del segle XVI de l’escultor Pere Villar de l’interior de la catedral de Barcelona (Capella del Sant Crist de Lepant) ubicada en el rerecor, amb la imatge de Sant Oleguer, representat amb els seus atributs de bisbe, el bàcul i la mitra. El bisbe de Barcelona, Oleguer ,va néixer a la ciutat en els temps del Comtat de Barcelona, l’any 1060 i va morir l’any 1137. També va ser l’arquebisbe de Tarragona.
Foto. Wikimedia Commons.

Esdevindrà un culte amb molta devoció cap al Sant Sepulcre de Jerusalem, sobretot a partir dels segles X i XI, per motiu de les Croades; on la situació geogràfica dels Comtats Catalans va facilitar les relacions per la Mediterrània amb Terra Santa. Aquesta devoció mourà als pelegrins i a les classes benestants a fer donacions per obtenir la salvació eterna, com era costum fer a partir dels testaments dels difunts. Les primeres donacions anaven relacionades amb l’estament propietari de terres i, posteriorment, amb el món urbà, on començava a circular més moneda i la població de Barcelona anava enriquint-se.

L’orde militar dels croats de Jerusalem estava configurada per un patriarca llatí, amb el capítol de canonges que l’auxiliaven en qüestions litúrgiques, al mateix temps que recollien els pelegrins a Terra Santa.

Aquells canonges van seguir l’orde de Sant Agustí, on el prior era el primer canonge, ocupat en els aspectes econòmics de la comunitat, com administrar les donacions rebudes i les noves cases. En algun moment determinat, els historiadors pensen que van necessitar enviar missions a Occident, per estendre i consolidar l’orde, tot obrint noves fundacions.

A la clau de volta de la sala capitular, en la capella annexa, trobem esculpida la imatge de Sant Agustí.

LA HISTÒRIA

El conjunt religiós de Santa Anna consta de tres etapes històriques:

  • El Monestir de l’orde del Sant Sepulcre, format per la comunitat dels monjos de Sant Agustí (la més llarga, del segle XII fins a les acaballes del segle XVI).
  • La Col.legiata (fins a mitjan segle XIX) on els religiosos deixen d’estar sota la regla monacal, tot convertint-se en canonges seculars, com els de les catedrals, per la dissolució del monestir, amb el tancament de les col.legiates per les amortitzacions.
  • La part contemporània (des del 1835 fins a l’actualitat).

La fundació de Santa Anna era típicament barcelonina, tant per les circumstàncies en què apareix com pels seus benefactors, al voltant de la catedral i d’uns ciutadans il.lustres o senzills, que ho van fer possible (…) No es pot negar que també els reis fossin d’aquests il.lustres benefactors en diferents moments del monestir”.
Joan Aran i Suriol.

Segell del Comte-rei Ramon Berenguer IV de Barcelona

Segell del Comte-rei Ramon Berenguer IV de Barcelona (1131-1162). Príncep dominador d’Aragó (1137-1162).
Foto: Wikimedia Commons.

L’enfortiment del poder comtal de Ramon Berenguer IV, portarà a la ciutat els poderosos senyors feudals, militars de les seves conquestes, i també els administradors de les finances.
Segons Joan Aran i Suriol, els orígens del monestir es remunten als anys 1141-1145 (segle XII), quan el patriarca de Jerusalem, Guillem, va enviar un grup de monjos presidits pel canonge Guerau  al Comte-rei Ramon Berenguer IV, resident a la ciutat de Barcelona.

Hi havia un problema successori per sol.lucionar. L’anterior rei, Alfons el Cast, hi havia legat a Ramon Berenguer IV els ordes militars, per aquest motiu, i amb la intenció de realitzar una fundació, els monjos de l’orde de Jerusalem arribaren a Barcelona.

Els papes Honori II (1128), Alexandre III (1164) i Innocenci III (1215) confirmen als monjos de l’orde del Sant Sepulcre els béns i les propietats, atorgant-los privilegis.

A partir d’Alexandre III, reagrupen les diferents possessions i béns d’aquest orde i concedeixen privilegis als monjos del Sant Sepulcre. (…) per regions, al voltant d’una casa central. A Catalunya va ser Santa Anna.”
Joan Aran i Suriol.

A finals del segle XIII començà la decadència de l’orde del Sant Sepulcre, per l’aparició dels nous ordes mendicants a Catalunya, durant la qual els monjos perdran influència.

Durant els segles XIV i XV l’orde del Sant Sepulcre de Santa Anna pateix una crisi. Hi hauran conflictes interns al monestir i amb els poders centrals de l’Església.

Al segle XV el monestir obté una millora econòmica en annexionar-se amb el monestir agustí de Santa Eulàlia del Camp que es trobava junt el Portal Nou de la ciutat.

Per una situació de greu crisi, provocada pels conflictes entre l’orde del Sant Sepulcre i els canonges agustinians, l’orde serà finalment dissolt en l’any 1489, mitjançant una butlla del papa Innocenci VIII.

Amb una Església en crisi i l’exili dels papes a Avinyó, el Papa va decidir emprendre una reforma que va afectar els ordes religiosos. En ella es va afavorir clarament als monjos hospitalers de Sant Joan, els més influents de la seva cort, en detriment de l’orde del Sant Sepulcre i altres, quedant tots integrats en l’ordre de l’Hospital, en recompensa per la seva participació en la defensa de l’illa de Rodes.

Malgrat tot, encara no va perdre la seva importància perquè a la fi del segle XV al monestir es van situar les corts del rei Ferran II.

En l’any 1592, Santa Anna deixarà de funcionar com un monestir, i els antics monjos passaran a ser canonges seculars, moment en el que el monestir es convertirà en una col.legiata (conjunt de clergues amb unes obligacions comunes de litúrgies, sense vida comuna ni vots religiosos).

A partir del segle XVI fins al segle XIX s’ha documentat la manca de construccions a causa d’una situació de crisi.

Amb la creació de la col·legiata, a més, no seran necessàries les antigues dependències de la vida conventual d’aquella comunitat, que seran abandonades fins a caure en estat ruïnós perquè allà ja no es vivia, amb el consegüent abandonament de l’hort, el noviciat i les antigues cases dels canonges.

SEPULTURES

La major part de les tombes i làpides funeràries conservades a Santa Anna corresponen als segles XVII i XVIII. Essent propietat d’importants famílies que van deixar constància del seu estatus; al mateix temps que asseguraven el seu èxit social, també van pretendre guanyar el descans etern, en la memòria i respecte vers totes aquelles personalitats.  Algunes famílies van ser de noblesa més vella, com els Marimon, que van rehabilitar les sepultures.

A Santa Anna estan enterrats els priors de la Col.legiata.

Està documentat l’enterrament d’un doctor en medicina, Nicolau Creus, mort el 1676.

Aquí reposa eternament Miquel Pere Despuig, de la famosa nissaga dels Despuig, últimament reconeguda per tothom per la seva intervenció en la construcció de la Basílica de Santa Maria del Mar (Ramon Despuig).

Per Tots Sants, era un costum molt antic, cantar sobre algunes d’aquelles laudes sepulcrals.

Església de Santa Anna de Barcelona

 La làpida de la “Sepultura de Vergos”, potser va correspondre a la nissaga dels grans pintors de Barcelona del segle XV i XVI, de la família dels Vergós. Rafael Vergós (mort en l’any 1500) va pintar escenes en un dels magnífics retaules de la Catedral de Barcelona.
El crani i els ossos creuats ens indiquen que estem davant una ossera; per molt important fos la nissaga familiar a la història de l’Art, tot i que va aconseguir el seu lloc en tan venerable església, no és un enterrament opulent, sinó d’extrema senzillesa, com solen ser alguns d’ells.
Foto: Marta Jordán Bonet.

Església de Santa Anna de Barcelona

El gran sepulcre ostentós correspon a un cavaller, un militar al servei del rei, com informa la seva indumentària de guerrer, amb un gos als seus peus, símbol de la seva fidelitat com a servidor reial: Miquel de Boera, segons la seva làpida sepulcral, nascut a Sant Feliu de Guíxols el segle XV, mort a Barcelona el segle XVI. Un cavaller daurat que comandà tropes a Ravenna, conqueridor de Trípoli i Orà entre altres llocs del Pròxim Orient, capità de les galeres de l’emperador del Romans, Carles V.
Foto: fotosdebarcelona.com

Església de Santa Anna de Barcelona

És una gran sepultura de sòl, en escultura de baix relleu, amb un personatge important de la comunitat, amb cap cobert, llarg bastó de ceptre i túnica amb capa, signe de la funció que realitza. El seu cap descansa en un coixí, element de luxe. A la part superior del seu cap apareix una inscripció i un escut sostingut entre dos àngels.
Foto: Marta Jordán Bonet.

LA GUERRA CIVIL

L’any 1936 la guerra va destruir part de les estructures, conservant gairebé per miracle, part de l’estructura medieval; també es va esborrar el seu cimbori, reconstruït al segle XVI amb materials peribles.

Església de Santa Anna de Barcelona

Grup escultòric d’un conjunt funerari desconegut, possiblement d’un sepulcre del segle XV, destruït per incendi i perdut durant la Guerra Civil espanyola el 1936.
Segons les paraules de Joan Aran i Suriol “fou una desfeta quasi total.”
Foto: Institut Amatller d’Art Hispànic. Arxiu Mas / UAB.

El 19 de juliol de 1936 va ser assassinat el mossèn Ramon Balcells, juntament amb el seu col·laborador el jove Xavier Conill Bastús. Segons Joan Aran i Suriol, no hi ha proves que els assassins fossin antireligiosos, només consta la mort violenta, per tant, no es coneix els autors, ni el mòbil del crim.

El claustre superior (…) a més de tenir un sostre de fusta, hi abundaven els materials combustibles perquè en aquell espai s’hi encabia la biblioteca, les sales de reunions i una capella. Tots aquells materials van cremar fàcilment. Aquella part del claustre es va esfondrar i gairebé no en resta res. Per això, el claustre inferior actual és l’original del segle XV; però no el claustre superior, refet gairebé íntegrament”.
Joan Aran i Suriol

En l’incendi i destrucció de la guerra civil, en la qual per desgràcia també va incloure el pillatge, es van perdre elements interiors de valor, com altars i escultures. Fins i tot les valuoses reixes del segle XV (la que tanca la Capella dels Perdons és l’original) que encara es conserven, van patir les terribles conseqüències. La Verge dels Perdons d’alabastre del segle XV, també es va conservar. Els murs es van cremar i amb ells, els vitralls, el valuós òrgan i altres elements ornamentals, i també les llànties.

L’església nova que estava en construcció en aquells moments, va ser esfondrada fins als seus fonaments en 1938, no es va reconstruir i es va convertir en una plaça, d’aquella església nova, només van restar unes pilastres adossades a la rectoria actual.

L’església original va ser reconstruïda pel Dr. Joan Salvans als anys quaranta. En aquesta reconstrucció l’edifici gòtic va presentar una nova fisonomia.

Església de Santa Anna de Barcelona

Aspecte actual del claustre de l’antic monestir de Santa Anna.
Foto: Farisori/ Wikipedia.

Curiositats Fotos actuals Història