Claustre de l’església Santa Anna de Barcelona.

Claustre de l’església Santa Anna de Barcelona.
Foto: Josep Esplugas Puig / Arxiu Fotogràfic de Barcelona (1880 – 1889).

En el costat del claustre de l’antiga coll.legiata de Santa Agna que confronta ab la paret de darrera de les cases del modern carrer d’en Fontanella, cap a l’angle nord, hi ha aparedat un portal de forma semi-circular, que fa molts anys quedà inutilisat. Senzill en sa construcció, contrasta ab el proper que dóna accés a lo que fou en altres temps la sala capitular, puix únicament el formen les pedres dels montants verticals que aguanten les grosses dovelles de l’arcada. Per aquella obertura s’entrava en aquell terreny, entremig de les parets limitants de tal claustre y la muralla, que passava per allí defòra venint del Baluart dels Tallers per anar a trobar el Portal de l’Àngel.”
Record de la Exposició de Documents Gráfichs. Centre Excursionista de Catalunya. Barcelona, 1901.

Fotografia de voltants de l'any 1855, on encara s'observen restes antigues al costat de l'església de Santa Anna.

Fotografia de voltants de l’any 1855 on encara s’observen restes antigues al costat de l’església de Santa Anna.
Foto:
Franck (1816-1906) / Wikimedia Commons
.

Barcelona en els temps de la fundació de Santa Anna, a mitjans del segle XII – quan els historiadors creuen arribà el grup del Sant Sepulcre de Jerusalem – es trobava en un moment de creixement demogràfic, produït per l’expansió econòmica; en aquells temps, tot sembla favorable. Per Joan Aran i Suriol, Barcelona viu els “millors moments de la seva història”. Per tant, ens trobem allunyats d’aquell fatídic any de 985, on les fonts relaten amb gran dramatisme, la destrucció de la ciutat pel saqueig d’Almansor. Després d’aquell atac, els historiadors pensen que la ciutat iniciarà una fase de recuperació, definidora del seu futur urbanisme.

(…) pel que fa la seva morfologia, la ciutat de Barcelona és, en gran mesura, una ciutat medieval. Les muralles robustes de la petita ciutat romana van tenir un paper decisiu en l’existència continuada i el ressorgiment de la ciutat durant els segles altmedievals, però els segles posteriors de creixement, des del final del segle X fins al segle XIV, un període en què les ciutats tornaven a guanyar un pes econòmic i social arran d’Occident, van determinar molts aspectes del plànol urbà”.
Philip Banks. Barcelona Quaderns d’Història, 8 (2003)

L’or musulmà, cobrat a les pàries (tributs de la Reconquesta), arribarà en abundància a Barcelona. Ramón Berenguer IV (Comte de Barcelona, 1131-1162), en el seu entestament per la conquesta de la Catalunya Nova, finalment, aconseguirà guanyar els territoris als musulmans.

Hi apareix una vila nova amb característiques pròpies, diferenciades dels altres suburbis. No sols s’hi instal·la el monestir de Santa Anna, sinó que els nouvinguts del Sant Sepulcre fan una intervenció espacial en la urbanització d’aquesta part suburbana.”
Joan Aran i Suriol

Els monestirs de Barcelona es van anar col·locant en les zones suburbanes pròximes fins a construir una topografia d’una nova ciutat medieval cristiana. L’espai físic on es van situar els comendataris del Sant Sepulcre a Barcelona, nouvinguts des de les Terres Santes, rebrà el nom de Vila del Sant Sepulcre.

Les fundacions del Sant Sepulcre de Jerusalem arreu d’Europa eren cases religioses que s’organitzaven a semblança de la casa mare (…) els ideals de Terra Santa es feien asequibles als fidels que no hi podien pelegrinar (…)»
Joan Aran i Suriol

El monestir de Santa Anna, des del segle XII, ràpidament va engrandint-se, tot incorporant noves propietats als seus dominis, sobretot cap a l’actual plaça de Catalunya, a la banda nord de l’actual carrer de Santa Anna. També va créixer cap a l’est, al voltant d’una riera existent. La comunitat va comprar vinyes, i també va obtenir adquisicions mitjançant l’obtenció de donacions. Santa Anna va expandir-se primer dins i després fora de Barcelona. Són conegudes les explotacions de la Provençana, les Corts i Sant Vicenç de Sarrià. La vila nova va constituir l’explotació més important per aquells monjos. Santa Anna farà fundacions i incorporacions al monestir més llunyanes, com: Tortosa (1149), Palafrugell i Llofriu (1194), Mallorca (1229) i València (1242).

Més endavant, en temps del rei Jaume I, el monestir quedarà situat dins el segon recinte murat. Aquella segona muralla serà coneguda com la Muralla de Jaume I de Catalunya-Aragó (dit el Conqueridor. Comte de Barcelona i rei d’Aragó: 1213-1276) , després consolidada, a finals del segle XIII, per Pere II i Alfons II.

Les muralles les van construir els reis, juntament amb els poders municipals de Barcelona. Les primeres es van fer de pedres i fang, després d’Alfons II s’aniran substituint per murs de pedra amb morter, continuant la seva funció defensiva, amb la construcció de torres de tipus poligonals.

Segons els arqueòlegs, el traçat de les segones muralles medievals no seguia tota l’àrea urbanitzada, per què algunes zones habitades encara devien quedar excloses.

Les muralles també van construir o enllaçar les seves noves portes. Es creu que a finals del segle XIII, el primer tram de muralla en construir-se es va fer, entre el portal de Santa Anna i Jonqueres, per la defensa d’una zona desprotegida, unint la riera de les Rambles amb l’antic torrent del Merdançar.

El Portal de Santa Anna, o també conegut com a Portal dels Bergants, està documentat a partir de l’any 1275. El primer topònim deriva de l’establiment de la comunitat d’agustinians, i el segon nom, fa referència al lloc on estarien els bracers bergants a l’espera del seu jornal.

El conjunt del monestir de Santa Anna, fundat segons els historiadors en l’any 1141-1145, va donar nom al futur barri, també ubicat dins del barri gòtic.

Illes Medes

Moltes van ser les cases i filials dependents de Santa Anna, que ens dóna una idea del gran poder d’expansió que aconseguiria l’orde a Catalunya i fora. Un dels seus monestirs es va aixecar en l’emplaçament més estrany, en les rocoses Illes Medes; avui dia ens semblen del tot inhabitables, per ser molt reduïdes (21.5h en total), sense aigua dolça, amb unes condicions dures de salinitat i vent,  a gairebé un quilòmetre de distància de la costa. L’escassa vegetació (fonoll marí, cards) es concentra a la Meda gran, illot on es va situar l’antic Monestir de Santa Maria i Sant Miquel. Va tenir una casa i instal·lacions necessàries, un campanar amb campanes i un cementiri, amb un prior i dotze religiosos. Les illes van pertànyer al Comtat d’Empúries i després a la casa reial catalana. L’any 1408 el rei Martí l’Humà construeix a l’illot una torre de defensa contra els pirates i decideix també fundar un monestir del Sant Sepulcre. Es va posar la primera pedra en 1413. El responsable del monestir era Francesc Vila, un monjo de Santa Anna, que aviat l’abandonarà. Segons sembla, per causa de la crisi econòmica que va patir l’orde del Sant Sepulcre, va ser abandonat.
En 1552 pel seu estat d’abandó i ruïna es va ensorrar. Les restes del monestir i la torre van caure al mar Mediterrani.
Foto: Vicent Van Zeijst / Wikipedia.

Al segle XVIII la muralla de la Rambla ja no feia cap servei tot i que encara es podien contemplar algunes de les seves torres. L’any 1697, entre Santa Anna i Portaferrissa devien haver-hi unes cinc torres, però en l’any 1856 van ser enderrocades.

Monestir de Santa Anna de Barcelona. “Planta de l'església de Santa Anna al carrer del mateix nom.

Monestir de Santa Anna de Barcelona. “Planta de l’església de Santa Anna al carrer del mateix nom. Assenyala els portals de l’Àngel i de Sant Sever. Carrers dels Orbs i Vertrellans i els horts del Rei, la Reina i la Sínia”. (Autor i data desconeguts).
Imatge i text: Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona.

Plànol urbà de l’Ajuntament de Barcelona, amb l’àrea de les muralles de Barcelona (entre la Plaça del Bonsuccés i la Plaça de Sta. Anna).

Plànol urbà de l’Ajuntament de Barcelona, amb l’àrea de les muralles de Barcelona (entre la Plaça del Bonsuccés i la Plaça de Sta. Anna).
En la part esquerra inferior del document cartogràfic, de l’A a la G: Recinte muralla, nova muralla, Porta Nova, Passeig de la Rambla, Quarter dels Estudis, Passeig de Gràcia i de la Circumval.lació.
Foto: Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona.

Dibuix del Portal de Santa Anna. Postal editada per Thomas a principis del segle XX.

Dibuix del Portal de Santa Anna. Postal editada per Thomas a principis del segle XX.
Foto: historiagrafica.com

El barri de Santa Anna, entre els segles XVI i XIX, no es podria considerar exclusiu per què va patir de grans diferències econòmiques, tot i que la tendència iniciada a l’edat mitjana, va comportar que les classes socials superiors de Barcelona tinguessin un major pes, si bé Santa Anna va encabir residències nobles.

El centre del barri era la plaça de Santa Anna, en l’actual Portal de l’Àngel, des del carrer Comtal fins a la font. Durant aquells segles va constituir un dels barris més actius de Barcelona, fins i tot quan la Rambla el va desplaçar en el segle XVIII.

El barri de Santa Anna va constituir un centre dels transports (carruatges).

La font més antiga de Barcelona és la de Santa Anna, a la confluència del carrer de Cucurulla amb l’avinguda del Portal de l’Àngel. Va ser construïda l’any 1356 i té els seus orígens en un abeurador que utilitzaven els cavalls dels viatgers que s’hostatjaven al proper Hostal del Vallès i els de les diligències que sortien de la ciutat per la plaça de Santa Anna, que és el nom que tenia aquesta cruïlla antigament. De fet, al cantó del carrer de Cucurulla encara es pot veure la part de l’abeurador que avui serveix com a base de jardineres. L’any 1375 aquesta instal·lació es va ampliar amb una font que sembla que inicialment tenia vuit costats. En l’actualitat, però, només hi ha cinc cantons i dues aixetes al cos central”.
Ajuntament de Barcelona.

Comparativa de la font de Santa Anna de Barcelona.

Font de Santa Anna, reformada en l’any 1819. El seu mosaic de ceràmica és noucentista, de l’any 1918, obra de Josep Aragay (1889-1973). Els gerros verds són actuals (2002), refets com els anteriors de 1918.
Foto: fotosdebarcelona.com.

L’ARQUITECTURA DE SANTA ANNA

En l’actualitat, el complex religiós de Santa Anna ha conservat l’estructura dels principals edificis antics, des del segle XII-XIII (romànic de transició a gòtic) fins a les acaballes del segle XV (tardogòtic). Amb unes modificacions, algunes importants, però la major part secundàries, conserven l’aspecte original: l’església, el claustre i la sala capitular, que encara tenim la sort de poder contemplar. Malgrat que una gran part important dels elements constructius ha desaparegut per sempre, com són: el noviciat, la casa dels priors, les cases dels canonges i d’altres accessoris per la vida quotidiana com ara, els rebosts i els estables.

Planta de Santa Anna. Segles XIII al XV

Planta de Santa Anna. Segles XIII al XV. L’església era de creu grega (la planta en creu més antiga, d’origen bizantí, on tots els braços són iguals, com una creu dins un quadrat, amb el simbolisme de la creu cristiana) encara que amb característiques de transició al gòtic. Va ser reformada al llarg del segle XX. El claustre annex, a l’esquerra de la imatge, és d’estil gòtic.

Plànol 67 dels Quarterons de Miquel garriga i Roca

Plànol 67 dels Quarterons de Miquel Garriga i Roca (1856-1862) on s’aprecien també totes les dependències auxiliars del conjunt com els safareigs, els estables,els  magatzems i les cuines.

A principis del segle XX es podrien apreciar més restes de les construccions de Santa Anna. Per les seves dimensions engolien l’església que tots coneixem, la qual segueix dempeus.

(…) enrunat y tot, podia traure-s en clar lo que havia sigut aquell edifici. Quatre parets no molt altes, formades ab carreus de pedra sillar, marcaven la planta d’un paralelogram, més llarch que ample, quina fábrica se sostenia estrebada exteriorment per uns maciços contraforts y en l’interior per unes arcades, damunt les quals, aixís com en les parets anterior y posterior, hi carregaria’l sostre, constituit per vigues y enteixinats de fusta, segons ho donava a comprendre la serie de marlets que’s veyen, convenientment distribuits en la construcció, a propòsit per sostenir l’envigat.»
Record de la Exposició de Documents Gráfichs. Centre Excursionista de Catalunya. Barcelona, 1901.

La part romànica de l’església (segles XII-XIII) s’ha conservat a la nau transversal, el presbiteri i l’absis, tot i que connectant amb la nau central gòtica, encara avui s’aprecien aquests elements antics.

Per accedir a la nau romànica amb la seva típica volta de canó, entrarem per la porta principal de l’Església de Santa Anna (la porta del pati exterior, no la dels claustres). Un cop dins la porta, trobarem les finestres romàniques que van ser mig anul.lades.

Per les finestres laterals del presbiteri (espai de l’altar major) i el gruix dels murs es poden imaginar els límits de l’antiga església romànica.

Hi ha dues notícies històriques corresponents a aquesta època constructiva:

  • En l’any 1169, en temps del prior Guerau de Grony a Santa Anna, Arnau Metge fa donació al orde del Sant Sepulcre de “tota la pedra del tall de les figueres per a l’edificació de l’església i del convent de Barcelona.
  • En l’any 1177, Carfio dona tot els seus béns per la construcció de l’església de Santa Anna i diu “que de nou s’ha de començar”.
Altar major de l’Església de Santa Anna amb el retaule major barroc del segle XVIII

Altar major de l’Església de Santa Anna amb el retaule major barroc del segle XVIII (colegiata des de 1592 fins a 1835). L’església va ser molt restaurada en l’any 1940, per la destrucció de la Guerra Civil Espanyola (cremada al 1936).
Foto: Universitat Autònoma de Barcelona.

L’absis romànic (la part de la construcció adossada a la nau de l’església) era d’estil cistercenc (com a Santes Creus), de planta quadrada; aquí va ser adoptat pels ordes militars. Els seus finestrals del mur són posteriors. Darrere de l’absis original, ara es troba la sagristia (l’estança annexa on són preservats els ornaments, instruments de les litúrgies i les vestidures dels oficiants de les misses).

Les esglésies romàniques jerarquitzen els espais arquitectònics, especialment els interiors. A l’absis es troba l’altar, on es concentra la devoció dels fidels. Després al gòtic es construiran les capelles per donar més possibilitats de culte i devoció als cristians. El gòtic crearà un nou espai per la iconografia, el retaule, que a partir d’aquest estil artístic en endavant, ocuparà el fons de la capella, darrere de l’altar, a major alçada, sent més visible.

L’origen de totes les figuracions cristianes prové dels teòlegs i doctors de l’església, les persones competents en litúrgies i hagiografies.

L’antiga capella de Tots els Sants, del segle XIII posseïa un dels altars més antics. Actualment és reconeguda com la capella de la Puríssima.

També la senzilla nau central de l’església de Santa Anna és del segle XIII. Té una volta més alta que la del creuer (el punt entre la nau central i la transversal) amb amplis arcs apuntats, d’influència cistercenca. Les seves mènsules-capitells posseeixen una vegetació esquemàtica i vegetal. La nau central va ser ampliada per la necessitat d’encabir més persones.

En els documents apareix mencionat un «cor de dalt» amb accés pel claustre superior. Hi ha restes de la porta principal, per què es pujava per una escala (prop de l’actual) des de l’interior de l’església.

Capella dels Perdons (segle XIV) de l’Església de Santa Anna de Barcelona

Capella dels Perdons (segle XIV) de l’Església de Santa Anna de Barcelona, amb la reproducció del grup escultòric del Sant Enterrament del segle XV. En aquesta capella “es guanyaven en jorns determinats les mateixes indulgències que visitant el Sant Sepulcre de Jerusalem” (EC).
Foto: Enfo / Wikipedia.

Al segle XV hi havia un edifici per els novicis (el noviciat) amb accés al claustre. Es tractava d’un menjador, cuines, altres dependències i serveis. D’aquesta entrada, a l’àrea nord-oest, encara perdura una porta amb dovelles, ara cegada.
El noviciat es va destruir en l’any 1873, quan ja es trobava en un estat ruïnós.

Detall del pou del claustre del monestir de Santa Anna de Barcelona. Fragment de la Fotografia estereoscòpica realitzada en l’any 1920.

Detall del pou del claustre del monestir de Santa Anna de Barcelona. Fragment de la Fotografia estereoscòpica realitzada en l’any 1920. Autor: Ferran Damians i Recoder. Al mig del pati es trobava un pou de línies justes. Els arcs del claustre inferior són apuntats, en un estil gòtic català sobri.
Foto: Arxiu Fotogràfic Centre Excursionista de Catalunya.

Aquell claustre, que en temps de la Jamancia (Camància: revolta progressista de 1843 a Barcelona) s’hi tallava carn pera’l veinat, ha sigut restaurat y desfigurat a la vegada ab el repicament de les parets, trayent-ne’l gruix de calç que s’hi havia anat acumulant ; ab l’oli que s’ha donat a les fustes del sostre; ab aquelles vidreres que poden envejar més de quatre torres del Putxet y aquell jardí com de torre de Sant Gervasi.”
Record de la Exposició de Documents Gráfichs. Centre Excursionista de Catalunya. Barcelona, 1901.

Comparativa de l’església Santa Anna de Barcelona.

Fotografia comparativa de l’accés a la Plaça de Santa Anna. Façana principal de l’església de Santa Anna. La porta sòbria i elegant, sembla posterior a la nau central  de l’església, és gòtica de principis del segle XIV.
Foto:fotosdebarcelona.com

La sala capitular és la peça arquitectònica més important iconogràficament de la col.legiata de Santa Anna.”
Joaquima Arribas

S’han conservat del segle XV: la sala capitular (el lloc de reunió de la comunitat dels religiosos) i els claustres gòtics. El seu promotor d’obres va ser el prior Mateu Fernàndez (1421-1460), però van ser acabats durant el govern del seu successor Gualbes (1463-1507) . Creuen que anteriorment van existir claustres més antics.

En l’any 1423, la comunitat de canonges de Santa Anna es van unificar amb els canonges de Santa Eulàlia del Camp, per aquest motiu la sala capitular es va anomenar Santa Anna i Santa Eulàlia.

En la sala capitular i del noviciat en l’any 1453 i 1493 es van celebrar les corts.

El cimbori és gòtic (construcció que serveix de base de la cúpula sobre la intersecció d’ambdues naus) també es va començar a aixecar en el segle XV, però no es va acabar. Va ser refet amb rajol després de l’incendi de la Guerra Civil de 1936.

Pel que fa a la datació dels claustres, posseïm diferents referències: les ordinacions del 1452 recomanen al porter que tingui cura de netejar els claustres, i es prohibeix als novicis que hi juguin el migdia. I en unes ordinacions posteriors, les de 1479, es mana que la infermeria sigui traslladada a un altre lloc.”
Joan Aran i Suriol

Durant el segle XVI es va construir la part superior dels claustres. Aquesta planta donava accés al cor de l’església, potser pel mateix lloc, abans de la construcció de la sala capitular.

Les seves galeries, per culpa dels seus materials combustibles, es van cremar en l’incendi de 1936, on calgué una gran restauració.

La porta de la sala capitular era atrompetada amb arc de mig punt, a les bandes hi ha dues finestres amb arcs apuntats. En el mur trobem la creu patriarcal del Sant Sepulcre, emblema de l’orde.

Claustre de l'església de Santa Anna de Barcelona

Claustre de l’església de Santa Anna de Barcelona. El claustre de Santa Anna, construït al segle XV, d’estil gòtic  similar a altres monestirs barcelonins. El claustre superior, finalitzat en el segle XVI (era més posterior) amb arcs rebaixats.
Foto: Josep Esplugas Puig / Arxiu Fotogràfic de Barcelona (1880 – 1889).

Claustre de l'església de Santa Anna de Barcelona

Claustre de l’església de Santa Anna de Barcelona. A diferència d’altres claustres de Catalunya, els de Santa Anna servien d’atri a l’entrada. De planta quadrada, amb 10 arcades per costat. Els senzills capitells tenen ornamentació vegetal, però algunes mènsules figuratives són renaixentistes.
Editor: Àngel Toldrà Viazo. Foto: historiagrafica.com

En l’any 1618 es van proposar edificar una capella per dipositar les relíquies de Sant Daniel, pels seus fidels devots. Fins el 1619, no acabaran les obres, pagades en tres terminis per l’administració del capítol: 40 lliures barcelonines per iniciar, 50 a la meitat de l’obra, i 50 més a la seva finalització. En aquells temps, també es va construir una de les altres capelles importants de l’església, per encàrrec de la nissaga dels Marimon, la capella de la Mare de Déu de la Misericòrdia; el constructor va ser el mateix Plansó i va començar les obres en l’any 1616. Encara podem veure la làpida funerària dels Marimon d’aquesta capella.

Santa Anna es va convertir en una col.legiata. Ho va ser des de 1592 fins a 1835, on va patir de feblesa econòmica i la invasió francesa.

Entre els anys 1835 a 1979 es va convertir en la parròquia major de Barcelona. En el segle XIX es van fer importants rehabilitacions, amb la construcció de nous altars, per noves associacions. També el pis superior va patir canvis, per instal.lació de les escoles parroquials, per la construcció de la nova rectoria. La biblioteca parroquial es va instal.lar en el claustre superior, i una capella per comunions.

En el segle XIX l’estructura de l’església de Santa Anna es trobava en mal estat, perquè les últimes obres van ser realitzades a principis segle XVIII.

A partir del segle XX, es produirà la «desfeta quasi total», per l’incendi de 1936, que afectarà les estructures, i les posteriors reconstruccions, on l’edifici gòtic presentarà una nova imatge.

Vista superior de l'església, encastada entre els edificis d'habitatges i oficines.

Vista superior de l’església, encastada entre els edificis d’habitatges i oficines.
Foto: fotosdebarcelona.com

Comparatives Curiositats Fotografies antigues Fotos actuals Història

Leave a Comment

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *