Castell de Montcortès. Entitat: Montcortès de Segarra, municipi: Els Plans de Sió (La Segarra, Lleida). Foto: fotosdecatalunya.cat
Les noves terres cristianes
El riu Sió va constituir l’eix en el qual es van aixecar les principals construccions en els temps de la reconquesta cristiana, com són les esglésies, i en aquest cas, els castells: la principal edificació alt-medieval per a la defensa de la frontera, coneguda com la Marca Superior amb l’Al-Andalús (Califat de Còrdova).
Riu Sió (Lleida). Foto: “Giliet de Florejacs”
El segle X es va caracteritzar per una separació dels territoris i transformacions polítiques, ja que l’imperi carolingi es va fragmentar en regnes, i aquests, en altres subdivisions fins a formar els comtats. Aquells canvis van provocar la formació de les dinasties comtals que es veuran enfortides per la debilitat de les autoritats reals carolíngies. Per tant, un dels principals motius del poder creixent dels comtes, a part de la seva diplomàcia, va ser la fortalesa militar i la seva màxima expressió van ser els castells de frontera.
En el transcurs del segle X al segle XI es va produir un creixement, amb un augment de la població, un desenvolupament de la producció i una expansió dels camps de cultius. Llavors, creiem que les terres del Sió es deurien anar ocupant amb persones necessitades de la protecció dels castells (els colons feudals) per conrear i treballar pels senyors, a canvi rebien la protecció i el dret a una petita part de les collites; tanmateix l’esforç del seu treball va augmentar les riqueses d’aquells nous senyors feudals cristians. La repoblació també va tenir una funció de mur, perquè al mateix temps, les persones contenien les incursions sarraïnes.
Els castells de l’Alta Edat Mitjana van ser ocupats pels cavallers, posseïdors de cavalls i armes. A partir del segle XIII eren l’estament militar, els homes de les forces del comte que rebien les corresponents recompenses per les seves glòries.
Cap a mitjans de segle XIV (Baixa Edat Mitjana) a la comarca hi havia uns 16.000 habitants, malgrat que malauradament en les acaballes del segle XV va succeir una terrible davallada demogràfica, quan les batalles, les epidèmies i les fams, van reduir a la meitat la població. L’any 1515 va començar la recuperació de les poblacions a l’actual Segarra.
Història del castell
El Catàleg de monuments i conjunts històrico-artístics de Catalunya de la Generalitat ens informa que el castell està documentat des de l’any 1095.
Per mitjà dels documents històrics, en concret pel testament d’un cavaller (un costum molt medieval de llistar els béns del noble finat) els historiadors coneixen que el castell de Montcortès ja estava habitat al segle XI, el nom del difunt cavaller: Guillem Isarn de Trevics.
L’any 1306 apareix com a senyor del lloc Berenguer d’Anglesola
L’any 1371, Galceran Sacirera serà el senyor del castell, llinatge que es mantindrà fins el segle XVI. La nissaga dels Sacirera està documentada des del segle XIII a la Conca de Barberà, a la vila de Santa Coloma de Queralt.
A finals del segle XV es va construir de nou, a partir de l’any 1493, en un estil tardo-gòtic que aportarà a la fortalesa el seu aspecte actual i magnífic de residència senyorial, molt propi d’aquestes èpoques, on els canvis socials portaran a les noves necessitats de confort, sense perdre mai la protecció, però si, l’aspecte inicial molt senzill, de simples torres de defensa dels primers castells de frontera. Fins i tot la seva elegància, elements i funcionalitat al segle XVI, podria comparar-se a la dels castells italians del primer Renaixement.
Façana principal. Foto: fotosdecatalunya.cat
Per un altre testament de l’any 1622 del donzell, gran propietari, amb tradició paterna de jurista i poeta , anomenat Baltasar Ausiàs March, on els historiadors coneixen tots els detalls dels tresors que amagava el castell (joies, luxoses cadires daurades, mobiliari divers, plateria, obres d’art, llibres incunables) i la descripció completa de les estances (sala de despatx, estatge del sacerdot per guardar els objectes litúrgics de la capella, tocadors, escala d’honor, planta noble, celler, cuina i magatzem, entre d’altres).
Els March de Montcortès es feien descendents del destacat poeta medieval valencià del segle XV Ausiàs March.
Les noves classes socials emergents, la burgesia nobiliària, a causa de la seva riquesa econòmica, voldran viure com la noblesa vella. En aquest cas, fins i tot va aconseguir emparentant-se amb els Sacirera, nissaga de cavallers que va participar de les típiques bandositats amb les altres bel·licoses famílies nobles durant els segles XIV i XV.
Avui en dia de titularitat privada i en “desús” (deshabitat) tot i que ha sigut llogat com a plató cinematogràfic de la sèrie de TV3 “Vida Privada” basada en la gran novel·la de la literatura catalana de Josep Maria de Segarra, a l’abril de l’any 2017.
Foto: fotosdecatalunya.cat
L’edifici. Característiques.
La tipologia de l’edifici correspon a la de Castell-palau.
La seva planta és rectangular, amb dues torres quadrades bessones a ponent, separades per l’estructura principal del castell.
El complex del castell constava de tres cossos:
- Les dues torres
- La part residencial
- Àrea de dimensions més reduïdes, a la zona dreta de l’edifici, segurament destinada a treballs relacionats amb el camp.
Per altre banda, l’edifici estava configurat en tres plantes:
- Des del nivell de terra, una primera planta poc ornamentada, amb finestres de mida mitjana
- una segona, la planta residencial dels senyors: la planta noble, amb els finestrals ben treballats
- una tercera planta per les golfes, amb la galería d’arcs rebaixats, els matacans i les espitlleres.
La preciosa galeria porxada típica catalana fou realitzada pel mestre d’obres Johan Barrufet, i en ella encara s’observen restes dels matacans per a la defensa del conjunt. Destaquen els seus finestrals de tipus renaixentista amb motllures decorades.
Matacà del castell de Montcortès, aquest té espitlleres amb troneres. El matacà s’ubicava sobre la porta d’accés. Foto: fotosdecatalunya.cat
El portal a migdia (orientat a l’est) és de mig punt adovellat, amb un simbolisme solar, per la seva relació de les dovelles amb la representació de la irradiació dels raigs del Sol.
En el món medieval, el Sol, símbol masculí, de poder, força i divinitat, serà relacionat amb Crist, Deú és la llum, representat amb el metall de l’or, el més noble i més preuat pels reis, que va ser emprat a les seves corones; reis i comtes van ser coronats per la mà de Déu a la terra, els papes i prelats de l’Església, per tant, la porta del castell també ens explica que és cristiana i noble, tot sent la part il.luminada, el principal accés, amb tot el simbolisme de la tradició del gòtic final per la porta, sempre amb l’escut nobiliari, on també es podien gravar alguns signes cristians de protecció.
Avui en dia, en les nobles dovelles del Castell de Montcortès, encara podem observar els típics rellotges de sol gravats. Foto: fotosdecatalnuya.cat
Detall del forjat a la porta principal. Foto: fotosdecatalunya.cat
Impressiona el seu ràfec amb superposició ornamental de teules i rajoles, on alguns autors veuen un estil mudèjar, nosaltres creiem que és un terme històricament d’un cert anacronisme, doncs els mudèjars van ser convertits forçosament en moriscs. A partir del segle XV aquestes comunitats entren en decadència cap a la seva conversió, i finalment l’expulsió definitiva per l’edicte de l’any 1609. Potser només hauríem de parlar d’una tècnica heretada de treballar la disposició dels maons (mampostería).
Dibuix d’un matacà. Estructura de carreus de pedra i fustes en voladís sostinguda per unes mènsules que permet la defensa amb la protecció de la seva caixa, per llençar projectils, elements ardents i d’altres objectes letals. Imatge: Viquipèdia.
Detall de la torre amb restes de matacans i les seves corresponents espitlleres amb troneres per disparar les armes de foc. Foto: fotosdecatalnuya.cat
L’escut
El castell ostentava dos escuts heràldics, un més ben conservat a la part posterior i un altre molt deteriorat a la façana principal. Mostra les armes amb els vuit vessants. Alguns historiadors l’han interpretat com les armes dels March i d’altres con les dels Sacirera, però té més proves a favor la hipòtesi dels Sacirera, nissaga de “cavallers, senyors, virreis i batlles”.
Detall de l’escut heràldic sobre la clau de la portalada adovellada de l’ingrés al castell de Montcortès. Foto: fotosdecatalunya.cat
Façana posterior del Castell on es trobava un altre escut heràldic avui desaparegut. Foto: fotosdecatalnuya.cat
És una pena, que la Generalitat de Catalunya, no asigni pressupost a restaurar una joia tant monumental com és el castell de Montcortes.
Aixo passa amb molts altres monuments, com és, en el meu cas, ( propietari) del castell de Malacara.