Exterior del monestir de Sant Pere de les Puelles. Gravat de 1874. Foto: historiagrafica.com
L’any 1942, durant les obres de restauració de l’absis de l’antiga església del monestir de Sant Pere de les Puelles de Barcelona, es va trobar una làpida sepulcral del S.XII amb la inscripció d’un epitafi, un preciós poema laudatori, que va ser delicadament construït en marbre blanc, a l’estimada memòria de la mort de l’abadessa del monestir: l’Abadessa València.
La pudimos ver y leer cuando la lápida aún estaba in situ, a cierta altura. Últimamente ha sido empotrada en el muro de la nave lateral izquierda, a la entrada de la capilla del Santísimo.
José Vives
L’ABADESSA I LES SEVES GERMANES
El monestir de les monges de Sant Pere de les Puelles, estava regit per l’orde de Sant Benet.
La comunitat de monges abans del segle XII era molt petita, només de 3 a 6 dones. València va regir a un grup més nombrós, entre 20 i 50 monges. A partir de principis del S. XII el monestir va experimentar un creixement. El segle XIII hi haurà massa germanes, es voldrà fixar el límit en 50.
Hi havia diverses categories de monges al monestir de Sant Pere de les Puelles. Al principi, no hi hauria gaire especialització, en càrrecs, ni oficis; a mesure que va créixer la comunitat, apareixen nous càrrecs com: priora, subpriora, sagristana i infermera.
Els pares entregaven les seves filles al monestir, però algunes no es feien veritables monges. Hi ha notícia a finals de l’Edat Mitjana d’escolanes, nenes portades pels seus pares que finalment no feien el noviciat, però de vegades podien participar en les decisions d’assumptes ordinaris amb les germanes. Les monges de gràcia eren les candidates amb recomanació dels personatges d’Estat: com reis i consellers, però no sempre queien en gràcia a les monges, doncs de vegades no les volien acceptar. Tot i que, els monestirs de les monges medievals, van constituir les residències de les noies benestants. Fins a l’Edat Moderna, el monestir continuarà acollint a les nenes de les famílies de les elits, dels nobles i la burgesia.
En l’abaciologi (llista de les abadesses per ordre cronològic) de Sant Pere de les Puelles, des de la seva fundació, l’abadessa València va ser la número tretze; dirigint l’abadia durant vint anys, des de l’any 1160 fins a la data de la seva mort, el 5 de setembre de l’any 1180. També consta, anteriorment, mig segle més antiga, un altre abadessa amb el mateix nom.
Es va documentar una carta de l’any 1174, una butlla papal, escrita pel cardenal Jacint dels Estats Pontificis dirigida a l’abadessa València, per ordre del Papa Alexandre II, on es va conferir la protecció pontifícia, i es van fixar les seves terres i béns, atorgades per l’arquebisbe de Tarragona: Wilara, també prelat de Barchinona (Barcelona).
Tres anys després de la mort de l’abadessa, en l’any 1183, el rei Alfons I va posar sota la seva protecció el monestir. Des dels origens, les abadesses, eren les protegides dels grans comtes del Feudalisme i dels reis.
La làpida de l’abadessa segueix resistent al transcorre dels segles (quasi 840 anys han passat des de la seva mort) on encara la noble València està continguda a les belles lletres incises, les seves últimes paraules pel record, en el descans etern, on un epitafi va ser blanc i polit, ara en l’emplaçament gloriós de la porta de la Capella del Santíssim, proper a on va viure i governar com una abadessa medieval, amb tot el poder administratiu i polític que van aconseguir aquelles grans dones, malgrat que, les seves germanes d’orde, des de l’any 1814, varen ser expulsades, per sempre de la seva antiga casa.
LA INSCRIPCIÓ
La làpida sepulcral mesura 57 x 31 cm. Les seves lletres, de tipus capitals i uncials, fan uns 25 mm d’alçada. Les lletres van ser poc incises, excepte per un parell de més profunditat (SS). Les lletres es troben emmarcades entre dues línies. La mètrica és de tipus clàssica. L’última línia que indica la datació de l’any no està escrita en vers. El llatí és força correcte. La seva tipologia correspon a les cal.ligrafies dels còdexs medievals de transició del Romànic al Gòtic. No es coneix l’autor/a del text inscrit, possiblement l’autora va ser una de les monges del monestir. Foto: fotosdebarcelona.com
CLARA VALORE VALET NEC MORTE VALENCIA PALLET
QUAM NEQUE MORS TENEBRIS OBTENEBRARE VALET
PREFUIT ECCLESIE DUX ET SOROR IPSA SORORUM
NONAS SEPTEMBRIS CUI DATUR ESSE SOLUM
NUNC TU, LECTOR, P(ER) INDEPOSCE DEUM MISERERI
SEMPER UT OPTATAM PERCIPIAT VENIAM
ANNUS AB INCARNATIONE D(OMI)NI MCLXXX
Traducció:
“Brilla, clara, amb força, València, que ni amb la mort empal.lideix;
la que ni la mort pot enfosquir amb tenebres;
presidí l’església com a cap i germana de les germanes,
a la qual es dóna la terra les nones de setembre.
Ara tu, lector, per tant, demana a Déu que se’n compadeixi
a fi que obtingui per sempre el perdó desitjat.
Any de l’encarnació del Senyor MCLXXX (=1180)”.
(A. M. Mundó/ECSA).
La làpida de l’Abadessa València es troba encastada a l’entrada de la Capella del Santíssim, a la part dreta de l’arc d’accés, sota uns relleus. Foto: fotosdebarcelona.com
LA LLEGENDA D’EN JOAN AMADES
Joan Amades (Barcelona 1890-1959) va ser un intens i reconegut investigador del folklore català.
En la seva obra Històries i llegendes de Barcelona, en el capítol dedicat a la Plaça de Sant Pere, realitzà un recull d’algunes llegendes referents a les monges del Monestir de Sant Pere de Puelles. La més coneguda i popular, pel seu component tràgic, on relata l’atac d’Almansor, és El convent de les Puelles.
En aquesta llegenda, l’autor destacava la riquesa i el poder de les abadesses:
“ La seva abadessa usava gaiato i anell, com els bisbes, i estola damunt de l’espatlla esquerra, com els diaques. Tenia autoritat per presidir actes religiosos, impropis a les monges, de jerarquia bisbal, i en certs aspectes, tenia autoritat, per aprovació directa del Papa”.
També inclou una interessant explicació del topònim:
“La comunitat de Sant Pere era formada per donzelles exclusivament; d’ací el qualificatiu de puelles, forma antiga del terme poncella o verge”
En la memòria dels barcelonins devia perdurar el record de la crueltat que van patir les monges, i la mítica abadessa de la llegenda de la crònica medieval, per l’atac de les tropes d’Almansor, tradicions que va recollir Amades:
“Quan les forces sarraïnes d’Almançor van prendre Barcelona, una allau de moros va caure damunt del convent, àvida de saquejar-lo i de maltractar les monges. L’abadessa, que es deia Matrui, en tenir coneixement de la caiguda de la ciutat, va sospitar què els passaria; cridà totes les germanes i els digué que per tal d’evitar la pèrdua i l’estrall fins on fos possible, es tallaria les orelles i el nas per fer-se repulsiva als moros , i totes les seves companyes van fer el mateix i així van desfigurar els seus delicats rostres, amb una prova tan radical i heroica. Quan els moros van arribar al convent esperant trobat un estol de belleses i van veure aquelles cares tan mutilades i estrafetes es van enfurir i van matar a tota la comunitat excepte l’abadessa, que aconseguí fugir. Els seus parents, per tal de salvar-la, la van amagar dins d’una gran saca de llana i d’aquella manera la van enviar cap a Mallorca.”
Després dels intents dels sarraïns per capturar-la, la llegenda acaba amb un final feliç que difereix molt de la crònica medieval (on l’abadessa tornava molt malalta, per fer el testament i morir).
“Arribà a Mallorca on va restar fora de perill i on va viure mentre va durar la invasió sarraïna de Barcelona. Després tornà a la nostra ciutat, va restaurar el convent i restablé altra vegada la comunitat”.
Aspecte del complex religiós cap al 1900 abans de la polèmica restauració de 1911 que va modificar completament l’estructura i l’aparença interna i externa de l’església, fins al punt de fer-la irreconeixible. Foto: historiagrafica.com
LA CRÒNICA
Existeix una tradició historiogràfica llegendària recollida en una crònica redactada en el segle XIII, segurament escrita a conveniència de les monges, pel seu caràcter mític, que les enllaçaria amb el regne dels carolingis (els reis germànics francs, conqueridors), on es relata una fundació més antiga, en l’any 801, per part de Lluís el Pietós, durant la conquesta dels carolingis a Barcelona. Els historiadors creuen que només va succeir en l’atri de Sant Sadurní, no pas pel monestir, tot i que alguns historiadors creuen el monestir podria tenir una fundació carolíngia.
En la crònica es parla d’una filla de Borrell II, l’abadessa Adelaida Bonafilla, documentada a finals del segle X. Després de l’atac de la ràtzia d’Almansor de l’any 985, que va destruir el monestir (amb els documents de Sant Pere de les Puelles) i nafrar les monges, qui també es va endur de captives. Sent abadessa Bonafilla, es produirà el retorn de la llegendària abadessa Madrui del seu captiveri, qui havia sigut segrestada per Almansor i portada a Mallorca. Madrui va escapar i retornar molt malalta; abans de morir, va fer testimoni dels béns. Madrui no ha pogut ser documentada com personatge històric, i per aquest motiu, els historiadors creuen, que es tracta d’una justificació dels drets i possessions del monestir davant la possible pèrdua dels seus documents.
El Llibre de les nobleses dels reis o Francesch del segle XV conté la llegenda de la Crònica perduda del Monestir de Sant Peres de les Puelles:
«Devets saber que los dits sarraÿns barrejaren lo monestir de Sent Pere qui és are en la ciutat de Barchinona, mas en aquell temps era fora la ciutat, e manaren-sse’n l’abadessa del dit monestir, la cal havia nom Madruy, he les monges que foren qui nafrades qui preses, e encara totes les cartes e llibres e roba, e tot cant trobaren dins lo monestir, cremaren, que no y romàs res sinó les parets.
Sapiats que com la dona Na Madruy, abadessa del monestir de Sent Pere, la cal se’n menaren a Mallorcha los sarraÿns, hesdevench-se que, a cap de VII anys, hun seu parent mercader era en la hilla de Mallorcha, he axí com anave per la ciutat, aquella sancta dona lo conech, e secretament parlà ab ell e dix-li com era sa parenta e era abadessa del monestir de Sent Pere de la ciutat de Barchinona. E comtà-li tot son fet, e aprés ella lo pregà que per amor de Déu li ajudàs e la tragués d’aquell captivatge en què ella ere. He lo mercader, avent pietat d’ella, promès-li que cant ell se’n tornaria en Barchinona, que l’en trauria molt secretament, la cal dona fou molt alegra de la prometense que aquell seu parent mercader li avia feta. He aprés poch temps, com ell dech partir, pensà com la pogra trer que no fos sabut ne·n coragués perill del rey sarray de Mallorcha, perquè li vench en cor, e Déu qui u volia, que la mesés en una sacha de cotó. He ordonà aquella sacha en guise que ella poch alenar dins la sacha, e cant la sancta dona fou dins la sacha del cotó, aquell mercader, cosí seu, féu recullir la sacha aquella ab d’altres sacas de cotó al leny en què ell se’n devia anar. He cant vench l’endemà matí, lo sarray senyor de la sancta dona Na Madruy trobà aquella menys, e féu-la cercar per tota la terra e no la trobà enlloch. He aprés féu escorcolar lo dit leny en què eren les dites sacas qui se’n devia venir en Barchinona, e no y trobaren res. E no-re-menys, sí escorcollaren les caxes de les mercaderies si per ventura la y avien mese, e no y trobaren res. He puis, agueren hun ast de ferre, e per les dites saques de cotó ficaren-lo, si y era aquella dona. He assò faent aquells hòmens ab l’ast dins les sacas del cotó, e en aquella hon era la bona dona Na Madruy, sí que la nafraren en IIII o V lochs de la sua persona. E la sancta dona no·s moch ne sonà mot per so que no la trobassen. He los dits sarraÿns ab les gardes qui gardaven la vileta no la trobaren e exiren-se del leny. He lo dit mercader, parent d’aquella dona, acostà’s a la dita sacha on ella era e dix-li: —Madruy, com estats? He ella respòs que era nafrade e que perdia molta sanch. He encontinent, cant lo mercader hoy assò, pregà lo patró del leny e los mariners que faessen vela, per so que pogués ajudar a la dona qui era nafrada dins la sacha de cotó. He assò fou fet demantinent, e can foren fora de la illa de Mallorcha e no avien pahor de res tragueren la dita dona de la sacha e pensanren-ne al mills que pogueren. He cant foren a la ciutat de Barchinona sí amenaren la dita dona Na Madruy al monestir de Sent Pere. He les monges del dit monestir no la conexien, entrò que la conech una pofembra qui era serventa en aquell temps que la dite dona Na Madruy era abadessa. He les dites monges e abadessa com saberen aquella qui era sí n’agueren gran goig, per tal com aquella fou la primera habadessa d’aquell monestir, he encara per tal com les gents de la terra ne deyen gran bé. He les dites monges reeberen aquella en lo monestir honradement. He cant la sancta dona Na Madruy ac estat hun jorn en lo monestir, que hac reposat, sí volch sercar lo monestir, e vaé’l tot cambiat, que no y conech nanguna monge. He la dita abadessa filla d’En Borrell, comte de Barchinona, sí·s volch deposar e que la dita Madruy fos abadessa, axí com d’ebans era ne axí com lo y avia donat Ledoych, fill de Carles Maynes. He la dita dona no u volch pendre per tal com la dessús dita abadessa era filla del dit comte de Barchinona. E la dita abadessa Na Bonadona, germana del comte de Barchinona En Ramon Borrell, sí lliurà una bella cambra a la dita dona Na Madrui en la cal estech, e pensaren-ne molt bé. He cant Na Madrui fou bé reposada sí los mostrà totes les pertinences e les rendes, les cals eren del dit monestir de Sent Pere, he lo dit Ramon Borrell, comte de Barchinona, frare de la dita abadessa, sí los confermà les dites rendes e possessions. He com vench a cap de VI mesos que la dita Madruy fou venguda de Mallorcha ella morí e reté la ànima a Déu, la cal fou honradement sebellida, he jau are soterrade a la porta de la esgleya qui garda vers tremontana, a la bande sinistra, com hom entre en la dita esgleya. Hon, devets saber que aquesta sancta dona no·s lex cobrir, e volentat que és de Déu, ne ab volta ne ab altre bastiment que hom li face demont lo vas, en lo cal lloch la sancta dona fa molts miracles e virtuts e gareix moltes persones de diverses febres, qui jaen sobre lo seu vas. Hassò fou en l’any de nostre Senyor Jesuchrist DCCCCXCVIIII.»
Llegenda extreta de l’obra de l’autora Anna Cortadellas i Vallès, en “Sis llegendes inèdites de la historiografia catalana medieval”.
Església del Monestir de Sant Pere de les Puelles, al centre històric de Barcelona, a la plaça de Sant Pere. De l’antic conjunt abacial només resta la seva església, actualment parroquial. En els seus orígens es va constituir com una abadia de monges benedictines, fora de les muralles, a l’antiga Vilanova de Sant Pere, allunyada del nucli de la ciutat medieval de Barcelona; posteriorment va ser inclosa dins d’un dels ravals de l’antiga ciutat. El monestir fou fundat pel Comte Sunyer i la Comtessa Riquilda, segons la seva acta de consagració, el dia 16 de juny de l’any 945. Foto: Marta Jordán
