Els Mercedaris, mercaders, clergues i cavallers de Barcelona

Segons Joan Amades, l’orde dels monjos Mercedaris va ser fundada a Barcelona, al carrer de la Mercè, que va estar ocupat per l’antic convent i Església de la Mercè.

L’etnògraf barceloní ens narrà el seu origen, molt llegendari i obscur, on segons la tradició, la Mare de Déu va prometre als fidels de la nostra ciutat, que si anaven a veure-la a Jerusalem, es mostraria a Barcelona. Així mateix, la Verge de la Mercè s’aparegué al Saló del Tinell del Palau Reial, davant de tres personatges il·lustres de Barcelona, el rei Jaume I el Conqueridor, Pere Nolasc i Ramon de Penyafort, per sol·licitar-los la fundació d’aquest orde.

Els historiadors pensen que la part certa de la llegenda, fos que Pere Nolasc va ser el fundador, amb suport del dominic Ramon de Penyafort i amb l’ajut del rei de la corona catalano-aragonesa.

Podria ser que Pere Nolasc fou mercader a Barcelona, de la seva activitat comercial el procurés la seva missió. Eren moltes les persones raptades pels pirates a les costes de la Mediterrània, sent un gran problema per tots i un greu perjudici per les activitats mercants.

Al Segle XIII van haver ordes religiosos dedicats a la redempció de captius cristians atrapats pels musulmans, al mateix temps que donaven assistència als malalts en hospitals, inspirats en els ordes militars. Un d’ells, va néixer a la ciutat de Barcelona cap a l’any 1218, els Mercedaris, sota l’advocació de la Verge de la Mercè.

Als seus inicis, l’orde va funcionar com una confraria, a l’Hospital de Santa Eulàlia (ara Casa de la Canonja, prop de la catedral) fent recaptació d’almoines, per la seva missió de la redempció dels captius.

Després, formaran una orde militar de cavallers com a mestres generals, pel rescat i salvació d’aquells cristians presoners dels pirates sarraïns i altres enemics.

Els cavallers vestien una túnica blanca curta, amb l’escut de les quatre barres i una creu blanca sobre fons vermell, emblema de la catedral.

El 1235 el Papa Gregori IX el va constituir un orde religiós

Imatge: UABDivulga

Imatge: Viquipèdia.  Escut de l’Ordre Reial i Militar de Nostra Senyora de la Mercè i la Redempció dels Captius, amb els pals de la Corona Catalano-aragonesa i la creu símbol de la Catedral de Barcelona.

RAMON DE PENYAFORT

Va ser un jurista, canonge i religiós.
Vesteix l’hàbit dominic. En les seves representacions el veiem portant una clau d’or (va ser penitenciari en Roma), també amb un llibre de lleis recopilat per ell, i una mitra a terra per la seva renuncia a l’arquebisbat de Tarragona.

Santificat pel rocambolesc miracle d’haver navegat fins a Mallorca amb el seu mantell flotant.

Va morir el 1275. En una capella de la Catedral de Barcelona hi ha el seu sepulcre, amb una curiositat, el cap de la seva estàtua jacent, no és medieval, sinó que es tracta d’un afegit, una reutilització d’un element, que sabem va pertànyer a un personatge romà desconegut de finals del S. III d.C. de procedència forana.

Sant Ramon de Penyafort. Testa romana del S. III d.C. Capella de la Catedral de Barcelona. Ed. L’Isard.

Altres llegendes de Barcelona relacionades amb els mercedaris medievals recopilades per Joan Amades són:

• La llegenda del Sant Pere Armengol, que de capità de lladres, per abraçar la fe a la Mare de Déu, es va convertir en un mercedari pel rescat de captius. En una de les seves aventures va quedar com a penyora dels sarraïns, per manca de diners per pagar els rescats dels infeliços segrestats, llavors els pirates musulmans el van penjar, després de vuit dies, els seus companys van tornar i encara era miraculosament viu, gràcies a la Verge, que ell deia li havia aparegut portant-li aliments. Pere Armengol tornà com un heroi mostrant les marques del seu penjament, fet que el va convertir en personatge popular i santificat de la ciutat.
• La llegenda de la Mare de Déu de l’Esclau, on un esclau pregava per la seva salvació a la imatge d’una verge, que li varen deixar els missioners com a cònsol. L’esclau es va despertar dins un vaixell, al costat de la beneïda imatge, llavors tots varen creure que la Mare de Déu l’havia portat fins a Barcelona.

A mitjans del S. XIII a Barcelona, els mercedaris van rebre el permís del bisbe de la diòcesi per la construcció de l’església de l’Hospital de Santa Eulàlia. Avui en dia, en aquest indret, es troba la Basílica de la Mercè. La primera església, al llarg del temps pateix moltes transformacions, va créixer, i es va adaptar a altres espais conventuals.

Al S.XIV hi ha més ampliacions i reformes, que els historiadors poden llegir en els documents, com la construcció d’un altar de fusta pel mestre d’obres de la Catedral de Barcelona, Bernat Roca l’any 1361 i una imatge gòtica de la Mare de Déu de la Mercè de Pere Moragues.

En el S. XV es va construir una façana gòtica, avui desapareguda.

A partir d’èpoques modernes l’església va passar per tots els canvis d’estils artístics propis del pas del temps per la història, Renaixement i Barroc, fins al desastre final, del seu incendi destructor el 1936. Les últimes reconstruccions estructurals varen començar cap al 1939.