Explica la llegenda que al segle IX, quan Barcelona es trobava sota el domini musulmà, l’única missa cristiana que es permetia celebrar era a l’església del Pi abans de l’alba perquè no coincidís amb les primeres litúrgies en les mesquites ja que de l’altra forma es consideraria un sacrilegi.
Els cristians vivien al Raval i per arribar a la seva única parròquia havien de fer una gran volta per què els carrers que portaven directament a l’església estaven reservades als musulmans. Una missa a aquestes intempestives hores a més de la distància feia que la parròquia estigués gairebé sempre buida.
El carrer Petritxol en un plànol realitzat per l’arquitecte municipal Miquel Garriga i Roca l’any 1862.
Un dia, el vell capellà va anar a treure aigua del seu pou per rentar el calze abans de missa amb la mala fortuna que es va trencar la corda de la galleda. Va intentar recuperar-la amb garfis i tot el que tenia a mà i va extreure, davant la seva sorpresa, un cofre ple d’or. Va tornar a fer la mateixa operació aconseguint un altre cofre ple amb més monedes encara i així diverses vegades. Va comprendre llavors que tot aquell or el varen guardar els cristians en un lloc segur abans de la invasió sarraïna pel que la seva inversió havia de ser en benefici d’ells.
Com la seva prioritat era omplir de nou la seva parròquia amb feligresos, sense pensar-s’ho dues vegades es va dirigir a l’emir per buscar una solució i li va preguntar quant costaria comprar el carrer que va des de la muralla fins a l’església, és a dir, el camí més curt. L’emir va voler posar un preu inabastable i li va oferir cobrir aquest carrer amb monedes d’or. Només així podria comprar-la.
Dies més tard, l’ancià sacerdot ajudat per uns quants feligresos van treure de l’església del Pi cofres i més cofres plens de monedes d’or i van començar a cobrir el sòl del carrer. Quedaven pocs metres per arribar a la muralla quan les monedes es van acabar. Al veure tantíssims diners, l’emir no podia perdre l’ocasió d’omplir les seves malmeses arques, així que va regalar el terreny que els faltava fins a la muralla. Allà van obrir una nova porta que només la podien traspassar els cristians per no creuar-se amb els musulmans. Més que una porta era un portitxol derivant amb el temps a petritxol, donant nom al carrer.
Un altre versió explica que un pedrís o pedritxol a l’entrada del carrer interrompia el pas dels carruatges. En Víctor Balaguer, al seu llibre Las calles de Barcelona (1865) en dona dues versions: una que afirma que es refereix a una gran cara de pedra a la façana d’una de les cases indicant que allí hi havia un bordell i la més versemblant diu que correspon al nom d’una família catalana propietària de terrenys i cases del al mateix carrer on també hi residien.
El nom de “carrer del Petritxol” és documentat ja l’any 1340.