A la galeria septentrional del claustre de l’antic Hospital de la Santa Creu de Barcelona podem veure una làpida commemorativa que ens transporta a temps pretèrits i ens aporta una petita lliçó d’història d’aquest magnífic i singular lloc.
Làpida commemorativa de principis de segle XVI.
fotosdebarcelona.com
UNA MICA D’HISTÒRIA
L’Hospital de la Santa Creu es va crear amb la intenció d’unificar en un sol centre els diversos hospitals dependents tant del govern local com de l’església. Aquests eren:
- l’hospital de Santa Eulàlia, a la banda del Portal Nou
- el de Santa Marta o Desvilar, en l’actual Parc de la Ciutadella
- l’hospital de Marcús, al costat de la capella del mateix nom
- el de Vilar, al carrer Sant Antoni Abat.
- el de Mesells o Santa Margarida, prop de la plaça de l’Pedró
- el de Colom, a l’actual plaça de l’Canonge Colom.
Precisament, al costat d’aquest últim es va decidir construir l’edifici actual per estar al Raval, lluny dels carrers estrets i poc ventilats de la ciutat antiga a més d’aprofitar part de la seva estructura i l’amplitud del terreny que disposava.
Les obres van començar al febrer de 1401 amb la col·locació de la primera pedra davant la presència del rei Martí I d’Aragó, l’Humà, i en poc més d’una dècada, en 1414, ja acceptava als primers pacients mentre les obres seguien avançant.
Un segle després, el 1509, es va finalitzar l’última de les tres naus formant l’U que coneixem avui rodejant el pati central.
Les obres van continuar al segle XVI amb la construcció de les dues escales laterals, la columna salomònica del pati i la porta d’estil plateresc del carrer Hospital. Durant dos segles més es van anar modificant i ampliant els espais. Així, al segle XVII es construeix la Casa de la Convalescència i la farmàcia. En el XVIII es reforma l’església i s’aixeca el Col·legi de Cirurgia, actual Acadèmia de Medicina.
Pou i pati de l’hospital en 1874.
Foto: Joan Martí. historiagrafica.com
A la fi de segle XIX, l’hospital s’ha quedat petit. Amb els nous avenços en medicina i higiene, sumat a la imparable expansió demogràfica i tenint en compte que l’hospital es trobava en ple nucli urbà i envoltat d’indústries insalubres, es va prendre la decisió de traslladar-lo a una zona neta i airejada, amb unes instal·lacions més modernes. No va ser fins a 1930 que es va traslladar a la nova seu modernista creada per l’arquitecte Lluís Domènech i Montaner, l’Hospital de Sant Pau i de la Santa Creu a l’Eixample.
Recordem un dels seus últims pacients. El 1926 va ingressar greument ferit Antoni Gaudí després de ser atropellat per un tramvia. Pocs dies després va morir.
Actualment, el complex pertany a l’Ajuntament de Barcelona i inclou la seu de la Biblioteca de Catalunya, l’Institut d’Estudis Catalans, la seu de la Reial Acadèmia Nacional de Farmàcia, una biblioteca pública, una sala de teatre i un espai d’art contemporani. Des de 1931 està declarat com a Monument Històric Artístic d’Interès Nacional.
ARRIBADA DE L’AIGUA
Com bé s’ha dit, hi ha una gran làpida commemorant un fet molt important per a l’Hospital de la Santa Creu.
A causa de l’poc cabal d’aigua que arribava a l’edifici i de la mala qualitat d’aquesta, l’any 1508 els administradors de l’hospital van sol·licitar als Consellers de Barcelona l’aigua necessària procedent del brollador que proveïa la ciutat per les atencions i cures que necessitava el centre.
Només un any més tard, el senyor Enric, infant d’Aragó i Sicília, col·locava el 13 de maig de 1509 la primera pedra de la font celebrant la canalització de l’aigua.
Detall de la làpida i la seva inscripción escrita en català antic.
fotosdebarcelona.com
Segons l’historiador Pi i Arimón (1793-1851), es pot llegir el següent text:
“Diumenge XIII de maig M.D. VIIII, lo Illm. Sor. D. Enrich, Infant
d’Aragó y Sicilia etc: : ultra altres grans favors ha fets en
aquesta Santa Casa, posá la primera pedra en la obra de la present font, essent
Consellers los magnífichs Mossens Joan Llull, Antich Almogáver,
Juan Karles Bellafilla, Miquel Oliva, Pere Savall, los quals ab lo
Consell General daquesta insigne Ciutat donaren la aigua al pressent
Hospital. De Deu ne hagen lo premi en Paradis. Amen.”
Cal destacar que actualment la làpida no es troba en el seu lloc original sinó encastada en una paret del claustre. Originalment estava al costat de l’assortidor entre un dels arcs gòtics però amb la reconstrucció/restauració dels anys 50 del segle XX, sobretot a l’edifici de l’ala nord que era el més deteriorat pel pas del temps, es va decidir eliminar la font i moure la inscripció a la paret que quedava just darrere.
1933. Una de les poques fotografies de la font original.
Foto: Jaume Ribera Llopis. Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona
Imatge de les obres de restauració de l’recinte en 1946. La font encara es troba en el seu lloc original.
Foto: Francesc Ribera Colomer. Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona
Aquesta làpida, esculpida sobre pedra de Montjuïc, va ser restaurada íntegrament l’any 2015.
A mesura que les obres del complex hospitalari avançaven i el recinte creixia, l’aigua que servia l’antiga font no era suficient pel que es va construir una altra com així ho testificava una inscripció sobre marbre negre, avui desapareguda.
“Faltando en este Hospital General el agua necesaria para las cuadras y oficinas, se dispuso conducirla desde la fuente de Canaletas. Se empezó la cañería el día 16 de Mayo del año 1820, costeada en parte por la beneficencia pública y por los fondos del Establecimiento. En 16 de Abril de 1821 se di abertura á los conductos del agua. En 30 de Junio de 1822 se terminó tan interesante obra.“
Fotografia de 1953 un cop acabada la restauració en la qual s’aprecia l’eliminació de la font i la col·locació de la làpida al lloc actual. Destaca l’absència d’arbres i la de la actual font monumental.
Foto: Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona. autor desconegut
PERÒ QUI VA SER EL INFANT ENRIC?
Enric d’Aragó i Pimentel va néixer a Calataiud (Aragó) el 1445 i va morir a Castelló d’Empúries (Alt Empordà) o a Sogorb (Castelló) segons la font consultada. El que sí coincideix és que va ser el 1522.
Tenia els títols nobiliaris de comte d’Empúries, duc i comte de Sogorb.
Els primers anys els va passar a Castella, instal·lant-se després a Catalunya, concretament a l’Empordà.
Era cosí-germà del rei Ferran II d’Aragó, més conegut com el Catòlic.
Va ser el primer virrei de Catalunya exercint el càrrec entre 1479 i 1493. Fins llavors, els virreis, lloctinents a Catalunya, representaven el rei durant la seva absència però des del seu nomenament en 1479 (data que coincideix amb la del matrimoni de Ferran d’Aragó i Isabel de Castella), el càrrec s’exercia de forma permanent independentment d’on es trobés el monarca.
Decoració de ceràmica amb l’escut familiar de l’infant al pati de Capitania General de Barcelona.
Foto: Wikipedia
Enric d’Aragó va ser un personatge contradictori ja que va estar diverses vegades a favor i en contra del rei.
Durant la Guerra Civil Catalana (1462-1472) es va posicionar a la banda del seu oncle Joan II i el seu cosí Fernando considerant-se persona non-grata a Catalunya.
Més tard, es va intentar casar amb la princesa Juana Trastàmara La Beltraneja per aconseguir ser el rei-consort de Castella. Aquesta era rival directa d’Isabel en la lluita pel tron així que quan Fernando es va proclamar rei, Enric va perdre tota esperança de governar el país.
Va tornar a Catalunya recuperant totes les seves possessions confiscades. Va obtenir el virregnat del Regne de València, càrrec que va exercir només un any. Al morir el seu oncle Joan II el nou rei, el seu cosí Ferran II, li va concedir el càrrec de lloctinent del Regne de Mallorca i del Principat de Catalunya.
Anys més tard, va plantar cara a el mateix monarca oposant-se a la implantació de la Inquisició a Catalunya i defensant la independència de Consell de Cent i de la Generalitat. A més, va estar a la banda dels senyors feudals en la qüestió remença (camperols que volien acabar amb la servitud a la que els tenien sotmesos els seus senyors) i va perseguir amb duresa els més radicals, fet que va permetre llimar les seves asprors amb les classes dirigents catalanes .
L’infant Enric vivia a cavall entre l’Empordà, Sogorb i Barcelona on tenia les seves obligacions professionals. Això li va permetre construir-se en 1491 un palau del carrer Ample on tenia una magnífica col·lecció d’animals exòtics reconegut i elogiat a Europa.
A la fi de segle XV va tornar a ostentar el càrrec de lloctinent del Regne de València però aquesta vegada durant aproximadament una dècada, fins l’any 1505.
Va morir el 1522 i el seu cos està enterrat al Monestir de Poblet. En el seu testament va deixar clara quina era la seva última voluntat: que els seus descendents visquessin a Catalunya i que els seus dominis senyorials (el comtat d’Empúries i el ducat de Sogorb) mai fossin “governats pels castellans“.
