Façana original vista des de la plaça de Sant Jaume. Foto: AHCB
“Hi ha testimonis documentals de que existia ja’l temple dedicat a Sant Miquel en el segle X y XI. Se diu que’l tal temple fou enrunat en el mes de Maig de l’any 1147 y que al cap de nou mesos tornava a ser reconstruit. Referent a aquesta reedificació hi ha una llegenda que explica que foren àngels els qui l’aixecaren de nou.”
Record de la Exposició de documents gráfichs de les coses desaparegudes de Barcelona durant el segle XIX. Barcelona, 1901.
HISTÒRIA D’UN GRAN JACIMENT SOTERRAT AL CENTRE DE BARCELONA
Per entendre l’edifici en el seu espai històric, hem de remuntar-nos 2.000 anys en el temps, al S. I d.C. quan en els temps del primer emperador romà August, es va fundar la nostra ciutat amb el nom de Colonia Julia Augusta Faventia Barcino.
En l’àrea que ocuparia l’església de Sant Miquel, els romans van construir el seu centre de poder administratiu, econòmic i polític: el Fòrum. Un centre neuràlgic de la colònia que delimitava amb les principals vies que estructuraven l’espai urbà romà, en les seves illes d’habitatges, les insulae ( en els carrers Font de Sant Miquel, Ciutat, Templers i Gegants) amb altres construccions, com les cases urbanes senyorials, conegudes en llatí com les domus, i també, un conjunt de termes romanes (ubicat al nord-oest del carrer de Font de Sant Miquel).
Les termes van ser construïdes en el segle III d.C., on els arqueòlegs han estudiat que podrien estar en ús fins a l’Antiguitat tardana (400 a 715 d.C.).
A finals del S. III d.C., en aquesta fase del Baix Imperi Romà, es va produir una destrucció dels elements alt imperials romans, moment de la construcció de les termes romanes. Conjunt ubicat al nord-oest de la plaça de Sant Miquel, en un dels cantons de l’antic Forum Alt Imperial romà, aproximadament, per sota de l’actual Ajuntament de Barcelona.
A partir de l’Edat Mitjana, l’any 803 d.C. en l’àrea es documenta una necròpolis, per la troballa d’algunes tombes d’inhumació, situació mantinguda durant tota l’Edat Mitjana, fins a l’any 1359 (S. XIV), tot i que, segons les últimes excavacions arqueològiques hi ha una relació urbana del cementiri fins a l’Edat Moderna.
Capitell bizantí reaprofitat com a pica baptismal, actualment al Museu Arqueològic de Barcelona. Foto: MAB
Les restes arqueològiques de finals de l’Imperi Romà indiquen que van patir reestructuració amb la construcció d’aquelles tombes. Necròpolis (cementiri) que al segle X quedarà relacionada amb l’església romànica de Sant Miquel.
Barchinona en el S. X va constituir part dels límits entre el món cristià i l’Al-Àndalus, un nucli fortificat, que va veure la construcció de castells a les seves portes. Una ciutat amb un llegat romà i visigòtic de molta importància en l’Alta Edat Mitjana.
En la fase arqueològica de l’Edat Moderna es van trobar estructures d’edificacions relacionades amb el cementiri de Sant Miquel. Per tant podem parlar d’una llarga tradició d’àrea cementirial, o tanmateix d’adaptació vers amb ella, que podria ocupar dues edats històriques.
En total, els tècnics han calculat un àrea històrica de 2.000 m2 (des del S. I d.C. fins a l’actualitat), jaciment soterrat per l’actual estructura urbana, on es van poder estudiar i documentar totes les transformacions, conseqüència de transcórrer els segles. Un procés molt lent en el temps, fins i tot, en l’Edat Mitjana, en els segles X i XI, encara hi haurà pervivències de l’organització urbanística dels romans.
Les excavacions arqueològiques varen començar els anys 60, amb intervencions fins a l’actualitat; a dia d’avui es considera que la seva estratigrafia no està exhaurida.
Façana lateral de la basílica de la Mercè cap a les acaballes del segle XIX. Foto: historiagrafica.com
EL MOSAIC ROMÀ. EL TRIOMF DE NEPTÚ. CLASSICISME DINS EL CRISTIANISME.
El mosaic de les termes romanes va constituir el sòl de l’església de Sant Miquel, això indica que va ésser un element romà amb reutilització posterior (des de l’Antiguitat tardana – Edat Mitjana).
En l’any 1892, el mosaic romà es va traslladar al Museu Municipal de Belles Arts (Saló de Sant Joan) pròxim al Parc de la Ciutadella.
En l’any 1932 es va portar definitivament al Museu d’Arqueologia de Barcelona, on actualment es visitable.
La causa va ser la destrucció de l’església l’any 1868 per la construcció de nous espais de l’antiga Casa Consistorial (Ajuntament de Barcelona), dins el context històric de les amortitzacions que va patir l’Església catòlica.
Des del S. XIX hi hagué la idea “que abans d’esser iglesia catòlica hi hagué allí aixecat un important edifici romà” per la pervivència del fantàstic mosaic romà amb figures marines, amb uns “cavalls marins” que es varen relacionar amb algun edifici molt important, tal com un temple als déus, com Neptú, o el més encertat, unes termes romanes, com ha demostrat de facto l’Arqueologia . Però d’altres persones del S. XIX creien que “eren alusions al poder celestial que en la terra i en el mar tenia l’Arcàngel”.
Planta de l’església de Sant Miquel amb la ubicació del mosaic de les termes. Es pot veure l’existència i disposició de les escales per poder baixar al nivell del mosaic romà.
[Planimetria: MUHBA]
Mosaic de les termes dels banys públics que, supossadament, va regalar a la ciutat Luci Minici Natal (el primer “barceloní” campió olímpic a Grècia i va guanyar amb les quàdrigues).
Fragment del mosaic romà de l’antiga església de Sant Miquel amb la representació d’un personatge mitològic, membre del seguici de Neptú (membre del Thiasos). Centaure-tritó que anuncia el seu triomf amb una trompeta en forma de petxina helicoïdal. Posseeix potes de cavall, per la vinculació del déu Neptú a aquest animal, cua de peix tot fent referència al seu estat de criatura marina, i tors nu d’ésser humà. Les estructures en panells quadrats, són de tradició europea del nord, de les Gàlies del Nord i dels territoris germànics, on es divideix les escenes figurades per multiplicar els espais.
Hauríem de classificar l’obra, com un mosaic figuratiu en blanc i negre de temàtica mitològica marina, amb panells i ornamentació geomètrica i vegetal. Al segle I a III d.C. (Alt Imperi) s’han documentat mosaics dedicats al triomf de Neptú, en contraposició als d’Antioquia, aquests últims amb motius geomètrics i policromats hel·lenístics. Per tant, creiem, la temàtica segueix l’escola d’Òstia. Es tractaria, doncs, d’un mosaic de tradició itàlica, relacionat amb aquesta escola romana clàssica, que va veure la culminació dels mosaics en blanc i negre, de temàtica marina i mitològica, tema de moda a occident que va arribar fins als segles III i IV d.C. Trobem la imatge triomfal del déu en el seguici marí de les Termes de Neptú d’Òstia Antica. Els motius vegetals, també representats al mosaic de l’església de Sant Miquel, són més propis d’una tradició africana, no tan itàlica.
La nostra hipòtesi de perquè va ser reutilitzat en una església cristiana, a part de per ser una obra d’art de l’antiguitat, un sól bonic aprofitable i pràctic, està en funció de donar un nou simbolisme als elements pagans, tal com es veu, per exemple, en el mosaic que mostra la història de Jonàs, en la basílica del bisbe d’Aquileia del segle IV d.C. amb la representació de monstres marins, molt semblants als dels mosaics clàssics romans.
LA PORTALADA
Foto: Viquipèdia.
Portal d’estil tardogòtic (gòtic “flamíger” atenuat, renaixentista) de l’antiga església de Sant Miquel de Barcelona, reconstruït en el seu emplaçament actual, a la Basílica de la Mercè, en el seu portal lateral del carrer Ample. En el seu timpà, definit per l’arc conopial de la portalada, es representen tres imatges principals en pedra: la imatge central de l’Arcàngel Sant Miquel, entre dos arcàngels també d’ordre superior, Rafael (representat amb el seu atribut del peix a la mà) i Gabriel (portant la bossa del missatger).
La tradició cristiana considerava els arcàngels com els grans portaveus de Déu, als quals encomanava les grans missions.
L’Arcàngel Sant Miquel, guardià del paradís, símbol del defensor del poble de l’Església, príncep celestial, que en l’Apocalipsi dirigeix l’exèrcit contra el drac. Va guarnit com un cavaller, duu les proteccions d’armadura, amb la seva gran capa, emblema de poder i símbol de la protecció, signe de la funció que realitza. Porta l’escut i devia empunyar una llarga espasa, símbol de la noblesa cristiana, del poder de Déu.
Els dos arcàngels laterals reposen els peus sobre un núvol semi-esfèric i tenen una mida més petita que les fornícules. El color de la pedra indica un altre procedència probablement posterior.
Tot el conjunt té referències al classicisme i l’Antiguitat, com la gran venera i petxines, les fornícules, els àngels, joves purs de gran bellesa amb preciosos vestits i túniques de plecs i amb les seves ales, símbols dels esperits purs, inspirats en el món de l’Art, en les victòries gregues, i els genis alats.
Dos pilars de basament alt i quadrat amb decoració fitomòrfica als costats visibles, rematats per capitells corintis malmesos, ens recorden els pilars romans de les portes i temples, tot aportant solemnitat a la porta.
A la llinda de la porta dos “putti” subjecten un escut heràldic dels Descoll.
Segons A. Duran i Sanpere, en una de les dues pilastres apareixia inscrit el nom de l’artista: René Ducloux. La data de construcció de l’enfront de l’església apareix documentada en un contracte, signat el dia 27 de juny de 1516.
Als mestres del segle S. XVI, segons els documents, se’ls va demanar refer de nou l’enfront en pedra de bona qualitat, construir noves finestres, i realitzar les fornícules per contenir els àngels.
ALGUNS APUNTS D’HISTÒRIA D’UNA ESGLÉSIA MOLT ANTIGA
Planta del conjunt de l’església Sant Miquel i de l’Ajuntament. Foto: Quarterons Garriga i Roca
La primitiva església de Sant Miquel es devia construir en el segle X, com han investigat els historiadors, per la seva ubicació directa sobre el mosaic romà, i per les fonts documentals que parlen d’una plaça, més petita que l’actual, a l’oest de l’edifici, i de les donacions que es van rebre, entre els anys 951 i 985, per la construcció d’un important cementiri medieval.
En la meitat del S. XI, l’església es anomenada com a parròquia, i també es documenten unes reformes per tal de millorar-la entre els anys 1056 i 1059.
En l’Edat Moderna, el dia 27 de juny de 1516 es va començar a construir el seu enfront “gòtico-renaixentista molt ben treballat”, segons l’historiador A. Duran i Sanpere, pels contractes signats entre el canonge de la Catedral de Barcelona, Jaume Fiella, com a procurador de Jeroni Descoll, un jurista molt important de Barcelona, que també va tenir un important sepulcre italià, dins l’antiga església de Sant Miquel, conservat al Museu Diocesà de Barcelona.
Els mestres constructors de la moderna part arquitectònica històrica van ser: Pau Mateu i Gabriel Pellicer.
En l’any 1835, ja no era una parròquia, sinó la capella privada de l’Ajuntament de Barcelona.
L’església va ser tràgicament afectada per les desamortitzacions als convents del segle XIX, amb els terribles enderrocs de les esglésies, els convents i els cementiris (malauradament vam perdre una part molt important del nostre patrimoni històric arquitectònic) que van portar a les noves transformacions del centre de la ciutat de Barcelona. Com a conseqüència, en l’any 1868 l’antiga església de Sant Miquel va ser enderrocada per la construcció de la nova façana i dependències de l’Ajuntament de Barcelona. El portal de l’enfront de la desapareguda església de Sant Miquel, va ser salvat i traslladat a la basílica de la Mercé de Barcelona, on encara es pot contemplar com a façana lateral mentre que el campanar romànic es traslladà pedra a pedra a la parroquia de la Concepció al carrer d’Aragó modificat substancialment amb afegits com son unes noves obertures i un coronament neogòtic.
Imatge del campanari original. Foto: Autor desconegut
Parròquia de la Concepció amb el campanari de Sant Miquel amb les seves modificacions. Foto: historiagrafica.com
LA TOMBA MONUMENTAL DE JERONI DESCOLL I OLIVA
El magnífic sepulcre italià de marbre, del prohom (el 1516 va pagar de la seva bossa la nova façana de l’església), doctor en lleis i canceller, regent del Regne de Nàpols, va ser construït l’any 1536 (segons la inscripció del sarcòfag) que recorda un arc triomfal, de la superació de la mort per les virtuts i èxits aconseguits, es localitzà a la capella del Santíssim Sagrament, a prop del presbiteri de l’antiga església de Sant Miquel.
Avui es pot veure en el Museu Diocesà de Barcelona, però no de forma completa, perquè el 1936 va ser malmès de gravetat.
Una obra atribuïda al taller de Giovanni da Nola, que mostra una estàtua jacent, amb el difunt d’aparença adormida, més que no pas mort, per la concepció renaixentista en l’Humanisme de la mort, en l’amor pels bens terrenals, que descansa el cap sobre un llibre, símbol d’elevada cultura i de les lleis; recolza els peus sobre un gos, símbol de la fidelitat del funcionari vers al principal personatge jeràrquic de poder.
El monument aporta inscripcions que donen informació biogràfica del personatge enterrat i en els capitells del basament del sepulcre apareix l’escut dels Descoll, heràldica representada per una muntanya amb la flor de lis.
Tornen a aparèixer els àngels, tan estimats en l’Art del Renaixement, mentre uns lamenta’n la mort del difunt, d’altres porten torxes, símbols de la fugacitat de la vida.
Jeroni Descoll pare va morir a Castella a la segona meitat del segle XVI, on fou enterrat amb la seva dona, però va ser voluntat del seu fill, de nom també Jeroni Descoll, que els seus pares fossin traslladats a l’església de Sant Miquel de Barcelona.
