Santa Anna de Barcelona, fundada per l’orde del Sant Sepulcre de Jerusalem en l’any 1145, va funcionar com un monestir fins a l’any 1592. Del seu llarg recorregut en el temps, ens han arribat algunes obres d’art, supervivents de la Història, fins i tot, després de la gran destrucció de la Guerra civil espanyola de l’any 1936.
De l’Art Romànic conserva elements arquitectònics, com la Capella de Tots els Sants, del segle XIII.
Els béns mobles més antics conservats de Santa Anna són del segle XV. En particular, una escultura d’alabastre d’estil gòtic internacional de gran bellesa, La Verge dels Perdons (al Museu Diocesà de Barcelona), i un grup escultòric molt interessant del Sant Sepulcre, amb la representació de la iconografía de la sepultura de Jesús, també bé cultural, protegit del mateix museu.
La Verge dels Perdons, ha sigut molt ben investigada per la professora i historiadora de l’Art de la Universitat de Barcelona, Francesca Español (obra de referència per historiadors) que explica la gran qualitat de la peça catalana de començaments del segle XV. Aquesta obra probablement va ser realitzada pel gran tallista Pere Johan (o Pere Joan, Tarragona/Tarragonès, 1394/97-? després del 1458), famós per la seva representació del relleu de Sant Jordi matant al drac del Palau de la Generalitat de Barcelona.
En ell culminà brillantment la tradició escultòrica catalana medieval, bé que l’expressivitat, la imaginació, el dinamisme i la riquesa de les seves representacions li confereixen una absoluta originalitat.”
(Pere Joan, GEC)
La Verge gòtica presidia la Capella dels Perdons. Es tracta d’una escultura de menys d’un metre d’alçada. L’aspecte és de molta delicadesa i tendresa naturals, característiques de l’Art gòtic que va professar el seu culte marià, en l’expressió de l’amor per la Mare de Déu, aquí representada amb els seus cabells emmarcant la seva cara arrodonida, de celles fines i perfilades, de boca menuda amb petit somriure. Esculpida amb tots els detalls dels plecs del seu ric vestit, com a reina del Cel, que ha conservat fins i tot alguns restes de policromies. A la verge l’acompanya el Nen, però es va construir d’una única peça pètria.
Va patir danys greus, perdent algunes parts, com la mà esquerra i el peu dret de la Mare, i el braç dret i mà esquerra del Nen.
Tot i que les dones no podien predicar ni professar en les litúrgies, els cavallers s’havien posat al servei de la Verge, a la qual van considerar la seva dona estimada, que reflectia l’ideal femení de la dama noble.
L’amor cortès va representar l’exaltació de la dona, que va ser meravellosament cantada pels trobadors de l’Occitània, que després es va estendre per tot Europa.
La tradició podria remuntar-se a l’Imperi Bizantí, que va iniciar una veritable devoció per la figura de la Mare de Déu.
En l’Art Occidental medieval, Maria va ser la dona més abundantment representada; arribant fins al punt de la “mariolatría” absoluta a partir del segle XII. On comencen a aparèixer les figures de la Verge per tot arreu, des de les esglésies, als petits santuaris, tant en les obres d’art, com els objectes de la vida quotidiana, es viurà aquest fervor popular per la Mare de Déu, sempre representada com la més dolça, bella i virtuosa de les dones, com la representació idealitzada de la Reina dels Cels a la Terra: la Mare de Déu.
Per Maria es construeixen les esglésies, es canten salms, li dediquen relíquies, Fins i tot, esdevenint la patrona protectora de ciutats, províncies i de grans regnes cristians.
Església de Santa Anna de Barcelona. Reproducció del grup escultòric del Sant Enterrament del segle XV, a la Capella dels Perdons. L’obra va ser un encàrrec de l’arxipreste de Daroca al tallista Gabriel Guàrdia. Havia de ser de fusta amb terra cuita i suro, possiblement per donar lleugeresa i poder ser transportat en processó.
Foto: Marta Jordán Bonet.
El grup del Sant Sepulcre representa el tema iconogràfic conegut pels experts com Sepulcrum Domini; un grup escultòric amb figures de proporcions més o menys naturals, amb el Crist jacent mort, envoltat dels personatges importants dins l’episodi del Nou Testament. A banda i banda del seu cos, en sentit vertical, trobem a Josep d’Arimatea (honorable de la Cort dels jueus, coneguda com el sanedrí de Jerusalem) i Nicodem (el fariseu infiltrat per defensar a Jesús al Sanedrí). Ambdós personatges són coneguts en la tradició cristiana per sepultar el cos de Jesús, per tant, els membres del sanedrí ocupen el lloc preferent, en vers les altres persones. Les tres figures estan representades de cos sencer. Els altres personatges de mig cos, per temes de visibilitat i lleugeresa del conjunt eren: Joan, Maria de Cleofàs, Maria Salomé, Maria Magdalena, conegudes popularment com les tres Maries, i Maria. Les tres Maries varen anar al sepulcre per ungir el cos de Crist, donant testimoni de la seva resurrecció. De vegades, els historiadors de l’art tenen confusió per identificar-les, si no tenen molt clar els atributs característics.
La tradició del Sant Sepulcre està molt ben documentada a Europa, es poden trobar aquests grups escultòrics a Flandes, Alemanya (terres del Rin) i França. Segons l’historiador de l’art Josep Bracons i Clapés, els grups del Sant Sepulcre assoliren la seva màxima difusió entre els segles XV i XVI, com el de Santa Anna de Barcelona. A partir del segle XVII decau la moda, sent més rars de veure. L’historiador considera que aquests grups configuraven una síntesi entre les versions bizantines i les adaptacions occidentals.
Els grups catalans podrien ser dels més antics d’Europa, per la seva relació amb la tradició escultòrica dels davallaments romànics, que més endavant es devien adaptar a l’espiritualitat representada per l’Art gòtic.
Els grups del Sant Sepulcre podrien estar vinculats a diverses funcions dins l’Art cristià, tals com: litúrgies, tradicions funeràries, o relacions amb el teatre religiós, processons, i la devoció heretada de l’antic orde religiós del monestir del Sant Sepulcre de Jerusalem, com és el cas més probable de Santa Anna de Barcelona.
Un dels apòcrifs sobre la passió i la resurrecció de Jesús, molt llegit a l’edat mitjana, portava el seu nom”.
(Josep D’Arimatea, GEC).
Aquest grup el trobem dins la Capella dels Perdons de l’Església de Santa Anna. Actualment el que podem contemplar es tracta d’una còpia, reproducció molt ben elaborada per Josep Barbero en l’any 1991, en commemoració dels 850 anys de l’orde en el context de la Corona d’Aragó (catalanoaragonesa). El conjunt escultòric original era de l’any 1482, obra de Gabriel Guàrdia.
Una reixa de forja de ferro original, in situ des de principis del segle XV, tanca ara el Sant Sepulcre de la Capella dels Perdons, composta d’onze trams i barrots plans; però la reixa és anterior, de l’any 1401; datada per un document de les exigències dels treballs, pel tracte fet entre el mercader Joan Ribalta i el mestre ferrer de Barcelona, Berenguer Julià, que va pertànyer a la confraria de Sant Eloi de Barcelona. La reixa deuria estar rematada per florons, com els lliris de la capella de Sant Martí de la Catedral de Barcelona.
Altres elements antics que perduren del segle XV, són, una mènsula del claustre amb la representació de la Verge amb el Nen, i també, en la sala capitular, en una capella annexa, la clau de volta amb Sant Agustí, qui potser entrega la regla al prior de Santa Anna, Mateu Fernàndez, enterrat en un lloc central al peu de la capella del fons. Sant Agustí és reconegut com un dels pares més importants de l’església llatina.
Prop de la sala capitular i del claustre del monestir, hi ha una capella de petites dimensions, amb la iconografia de Santa Eulàlia, que ens evoca el temps antic del monestir de Santa Anna, quan es va produir la seva unificació amb Santa Eulàlia del Camp.
Altres representacions artístiques contenen les escenes del tema de la Salvació; segons Joan Aran amb certa manifestació de tradicions locals. Sense oblidar mai que el Cristianisme medieval es va representar amb un simbolisme universal.
També hi ha una mènsula de Sant Joaquim (personatge del Protoevangeli apòcrif de Jaume) pare de la Mare de Déu, espòs de Santa Anna, representat amb el seu ramat, mentre rep l’anunci de l’àngel que la seva muller engendrarà a la Mare de Déu.
En un altre element escultòric, la mènsula de Santa Anna, Anna apareix al costat de la seva filla Maria.
L’Església es coneix sota l’advocació del nom de Santa Anna, la mare de la Verge Maria i ’àvia de Jesús de Natzaret.
També trobem el tema iconogràfic del misteri de la Veracreu o de la Santa Creu, amb la representació iconogràfica de Santa Elena portant el seu atribut de la creu i de la Passió, en relació a l’Orde del Sant Sepulcre de Jerusalem. Santa Elena, va ser una emperadriu romana, mare de Constantí, el nom romà era Flavia Júlia Elena Augusta, nascuda a mitjans del S. III d.C. i morta entre el 328 a 330 d.C. En la iconografia cristiana se la relaciona amb la troballa de la creu de Crist. D’alguna manera Elena, va actuar com una directora d’excavacions arqueològiques, en la seva obsessió per trobar la creu de Crist a la Muntanya del Calvari. La part hagiogràfica de la llegenda de la santa, explica que un àngel va aparèixer donant les instruccions per trobar la Creu, després d’un interrogatori al guardià del secret, que era el jueu Judes, van succeir d’uns episodis miraculosos, en entrar en contacte amb la creu, la mare de l’emperador fa una entrada triomfal, al costat del seu fill Constantí, a Jerusalem portant la creu (cicle de la invenció de la Santa Creu).
En la Capella de Montserrat, trobem la làpida funerària de la nissaga dels Marimon, d’inicis del segle XVII.
Les sepultures de Santa Anna corresponen a les famílies importants de Barcelona, i també de Catalunya, en tots els àmbits com ara: la religió, els polítics, els guerrers, els mestres de les confraries, i fins i tot els nouvinguts de la ciència moderna. Les famílies sepulcristes desitjaven enterrar-se en aquest espai sacralitzat, que ells creien era la representació a Occident, a prop de casa, del Sant Sepulcre de Jerusalem, per obtenir la salvació eterna, amb la transmissió dels beneficis espirituals a les següents generacions. Per aconseguir-los, les grans nissagues feien donacions (per exemple donacions i herències) establint un vincle perdurable entre el donant i la comunitat de monjos.
Església de Santa Anna de Barcelona. Sepulcre del segle XVI, del cavaller de Sant Feliu de Guíxols, Miquel de Boera, capità general de les galeres en el regnat de l’emperador romano-germànic Carles V (1519-1556), rei de Castella i de Catalunya-Aragó (com Carles I, 1516-1556), també rei de Nàpols i Sicília, entre altres títols.
El personatge probablement va morir a Barcelona, on va ser enterrat. El seu conjunt sepulcral està format per tres elements: l’escut, la làpida amb els honors de militar noble, i la tomba amb l’escultura idealitzada del difunt, tot de grans proporcions.
L’escut està contrapalat d’or i gules; en el centre destaca una àguila de sable, sota un casc amb una cimera, formada per un guerrer armat amb una llança.
Foto: fotosdebarcelona.com
Sepulcre de Miquel de Boera. Església de Santa Anna de Barcelona.
El conjunt del sepulcre monumental havia estat dipositat al Museu de les Drassanes. En l’any 2001, retornà a l’església de Santa Anna, en un altre espai que no era el seu emplaçament original, ara ubicat a la nau central de l’església.
Foto: Arxiu Fotogràfic de Barcelona. Autor desconegut (1930-1934)
Altar de l’Església de Santa Anna de Barcelona en l’any 1957 (segons l’Arxiu Municipal de Barcelona). El altars atorgaven els beneficis espirituals a les famílies i les associacions dels donants.
Foto: Brangulí, 1957. Arxiu Fotogràfic de Barcelona
En els altars es celebraven les misses a favor dels personatges que els havien finançat. Santa Anna va arribar a posseir molts altars, però a partir del segle XIII es van multiplicar els enterraments. Els altars i les tombes ajudaven a les necessitats econòmiques del monestir de Santa Anna.
La Capella de Sant Daniel de l’Església de Santa Anna, també va ser cèlebre pel seu elevat nombre de fidels. En la capella hi havia un sepulcre d’alabastre del segle XV. (segons Joan Aran i Suriol).
Segons la tradició, les relíquies de Sant Daniel van arribar des de la Provença fins a les terres de Girona, fins el seu trasllat a Santa Anna, però van anar a parar a mans del Senyor de Fluvià, un familiar de Carles de Cardona (prior de Santa Anna, 1530-1574) la nissaga més important dels barons de Catalunya. Posteriorment, els canonges de Santa Anna, van iniciar negociacions per tornar les relíquies a Santa Anna de Barcelona, finalment van tancar les relíquies amb tres claus, i el 2 de juliol de 1618 hi ha la proposta de construir la capella pels devots.
La Capella de la Misericòrdia conserva una finestra romànica en la seva entrada. Va ser construïda per la família Marimon, possiblement en el segle XVII. Però abans de la construcció de la capella, ja estava dedicada a la Mare de Déu de la Misericòrdia.
El barroc és un art que s’estén, entre nosaltres, entre bona part del segle XVII i pràcticament tot el segle XVIII. (…) El barroc inicial encara és molt fill del classicisme. En aquella època hi havia moltes dinasties, o sigui que no hi havia l’artista genial únic, sinó que l’avi era mestre de cases, el fill també ho era, el net també ho era i el besnet també ho era”.
Francesc Fontbona (Barcelona, 1948). Gran historiador de l’Art català.
Les noves associacions i confraries hi havien afegit elements per honorar els seus patrons. Imatges i altars que comportaven pedaços estranys a la primitiva simplicitat”.
Joan Aran i Suriol
Capella de l’Església de Santa Anna (segons l’Arxiu Municipal de Barcelona). Altar major de la Colegiata de Santa Anna. Antic retaule major, destruit (cremat) en l’any 1936. (segons U.A.B.).
Foto: Brangulí, 1957. Arxiu Fotogràfic de Barcelona
L’altar major era tot de fusta -excepte la mesa, que era d’obra de paleta-, no estava consagrat. L’altar estava força deteriorat i el seu estil corinti no s’adeia gens amb el retaule, que mostrava el gust pel barroquisme. El retaule (…) era obra de Ramon Amadeu, el conegut escultor pesebrista. Representava sant Joaquim i santa Anna amb la Verge Maria a coll. A la part esquerra del retaule hi havia una imatge de sant Agustí. I a la dreta, santa Eulàlia de Mèrida. A la part superior s’hi veia una imatge de sant Roc.”
Joan Aran Suriol
A la nau transversal – al mateix lloc on és ara, tocant a la capella dels Perdons – hi havia l’altar de la Mare de Déu del Carme, destruït i cremat l’any 1936. (…) La marededéu era de talla. A cada costat del retaule hi havia la imatge dels dos sants carmelitans Teresa de Jesús i Joan de la Creu. A la part més alta del retaule, la coronació de la Mare de Déu, advocació que anteriorment havia estat la titular de l’altar. El retaule tenia un cambril i s’hi accedia per unes escales.”
Joan Aran i Suriol
Església de Santa Anna de Barcelona. Altar de la antiga Capella del Santíssim Sagrament (abans de 1936). Actualment Capella de la Sagrada Familia. Les capelles i els altars es van transformar després de la Guerra Civil.
Art barroc amb les típiques columnes salomòniques. Les pintures són de J. Juncosa.
Era la reserva del Santíssim; ara es correspon en l’espai on es troba la Capella de la Mare de Déu de Montserrat. Les parets de la capella tenien quadres atribuïts a Viladomat. El seu estat de conservació ja era molt dolent, i fora de l’Adoració dels mags, la resta d’iconografia era impossible d’entendre. Una reixa de ferro tancava la capella.
Per la salvació de les ànimes, durant la història de Santa Anna, els importants fidels donants, construïen els altars i pagaven les misses.
Foto: Universitat Autònoma de Barcelona
És un art (Barroc) molt espectacular, perquè el que pretenia l’Església era seduir els fidels per apropar-los encara més cap a les seves doctrines. En aquella època l’Església tenia un poder total, es pot dir que tothom era catòlic, tothom era religiós, tothom es batejava, tothom es casava per l’Església i tots els cementiris eren religiosos. Però calia mantenir aquest caliu. I una manera de mantenir-lo era que, artísticament, quan el fidel entrava a l’església, es trobés amb coses que el fascinessin”.
Francesc Fontbona (Barcelona, 1948). Gran historiador de l’Art català
Els altars barrocs, i en general tots els edificis barrocs, les esglésies però sobretot els interiors i els altars, són d’una riquesa extraordinària. Riquesa en el sentit que hi participen molts artistes diferents; no només hi intervenen els tallistes o els escultors, sinó que també hi ha els pintors, que fan la policromia – normalment les figures no són blanques com després passarà amb el neoclàssic, sinó que són totes policromades-, o els dauradors, que dauraven amb pa d’or autèntic. La traça d’un retaule era una traça arquitectònica.
O sigui, per dir-ho d’alguna manera, són mobles, perquè són de fusta, però molt complexos i molt enfocats -cada vegada més- a fascinar la persona que ho veia”.
Francesc Fontbona (Barcelona, 1948). Gran historiador de l’Art català
La curiosa Capella de l’esportista va ser construida a mitjans dels anys 50, com ofrena de les federacions catalanes d’esports, en motiu del XXXV Congrés Eucarístic Internacional (Barcelona 1952) quan els esportistes van traslladar una imatge de la Mare de Déu de Montserrat des de la sagrada muntanya fins la plaça de Pius XII. Finalment la imatge es va traslladar a la Parròquia de Santa Anna, on va ser instal.lada, després de la construcció de la capella.
L’última escultura en arribar a la Parròquia de Santa Anna, ha sigut incorporada recentment, el día 18 de febrer de 2019, es tracta de l’obra d’inspiració religiosa “Homeless Jesus” de l’artista canadenc Timothy Schmalz, a l’Hospital de campanya. Representa a Jesús com una persona sense sostre, dormint en el banc d’un parc. És una escultura exterior, ubicada a l’entrada de la parròquia. Ha sigut finançada pel director de cinema, Paco Aranga. Els temps han canviat.
Església de Santa Anna de Barcelona. Pila baptismal.
Foto: Arxiu Fotogràfic de Barcelona